Remei contra l'ultratge

Carles Móra
Carles Móra
Associat a Reagrupament

Vàrem ser molts i va ser llarg el temps en què donàrem el millor de tots nosaltres. Voluntaris amb una actitud generosa, més de seixanta mil esplèndids, lluny de la passió desordenada que alguns senten per ells mateixos; aquells que podent no cerquen el bé comú, sinó el propi. Fórem un autèntic exèrcit forjat amb actituds desinteressades que aconseguí fer escoltar la veu del poble a través de les urnes, que defensà el dret a decidir de tots sense exclusió. L'assiduïtat del jo i del mi no hi tenien presència; allí parlava, treballava i vibrava el nosaltres.

Era miraculós, semblava anar de debò, aquesta vegada sí. Sense adscripcions polítiques, des d'una base social ideològicament plural, es maldava perquè la societat catalana fes un pas definitiu cap a la independència. Davant de sentències, desplaçaments multitudinaris; enfront ILP prohibides, consultes participatives; davant capolades estatutàries, manifestacions grandiosament extraordinàries; contra la desunió, conferències nacionals de savis i prohoms. La ciutadania va complir amb escreix els seus deures; els polítics professionals, però, es van fer el desentès: cercaren sobretot i per damunt de tot l'interès individual i del partit.

Es repartiren els quartos a l'avançada en la campanya electoral, menystingueren el manifest denunciador dels periodistes –primer d'ençà de la democràcia- al Col·legi d'Advocats, exclogueren totalment la resta de partits no parlamentaris dels mitjans de comunicació, sense treva, lluny de qualsevol armistici, foragitant tothom que pogués entorpir, pressionant professionals que només desitjaven fer la seva feina. Així fou i així ja no es recorda mentre el país continua desgavellat i trinxat, amb unes administracions sobredimensionades que no han estat eficaces ni eficients per gestionar-lo. S'ha estat molt pel gaudir i no gens pel captenir-se.

Davant les municipals segueixen les maniobres sequaces i excloents: al rival se l'ha de tombar sigui com sigui; l'objectiu justifica els mitjans. És clar, però, que ningú s'ha plantejat el fet que la rivalitat per ara no ha quedat justificada, llevat que sigui una clara pugna per la cadira, una decidida competència per la prebenda, un aferrissat antagonisme pel privilegi. Són tan diferents les actuacions i decisions dels partits si els toca governar? Coneixedors com som de les necessitats reals dels nostres pobles i de la nostra ciutadania, quina és la deferència real entre un partit o un altre? Per ara tothom s'ha doblegat davant el diner (el món de la banca fa i desfà a pleret sense que ningú li toqui el crostó); tothom s'ha agenollat davant les grans multinacionals (les companyies energètiques ordenen i disposen el que els baga); continuem sent servents i criats d'una Espanya colonitzadora.

Per què no parlem clar i català? Millor encara; per què no hi posem remei? Després de capolar el país n'hi ha que encara treuen pit; alguns pòtols encara fan el pinxo. A veure si ho entenem: Catalunya està fotuda, hi ha gent que pateix de valent, mentre alguns inconscients escenifiquen enfrontaments virtuals, emparats en un pseudoprogressisme inconcret i poc resolutiu que giravolta entorn de si mateix i s'autoalimenta endogàmicament sense analitzar objectivament la situació. Per demostrar què? No en tenen prou amb el desori que varen trenar inhàbilment? No són conscients del desgovern, de la manca de referències que va senyorejar quan governaven? Dediquin-se a reconstruir, a aixecar el país! Ajudin el president a sortir d'aquest atzucac! Volen que romanguem per sempre més en aquest cul-de-sac? Quin és realment el seu interès? La poltrona perpetuatòria o ajudar aquest país agonitzant?

Demano a la societat civil i a la classe política d'aquest país que “estimo amb un desesperat dolor” que uneixin les seves forces, que facin un front comú, per treure'ns d'aquest malson. Prego al govern que faci una pedagogia senzilla i motivadora (a través de TV3, de les ràdios nacionals, dels mitjans escrits i de la xarxa), amb números i avantatges aclaridors dels escenaris que es donarien en distints àmbits si el nostre país decidís fer el seu propi camí. Espoliats econòmicament, reprimits jurídicament, perseguits culturalment, el nostre futur és més incert que mai. Ses senyories, tots sabem de quin mal patim. El molt honorable president Francesc Macià ens ho deixà molt clar el 1934 i gairebé tothom el seguí el 1936. El món ha canviat i la situació ens hi convida. Els és aliena la misèria en què naufraga el nostre poble? Si els plau, diàleg, col·laboració, unió entre tots per tirar el país endavant amb un gran cop de timó.

8.844 lectures

Comentaris (3)

VIST DES D'AFORA
Benvolgut Carles, la teva crida es molt encuratjadora, peró no se molt bé si et seguirán molts compatriotas, en qualsavol dels casos et felicito per el coratge i la valentia que hi poses en las tevas profunditzacions dels temes.
Conta amb mi per el que necesitis.
Apreciat Sr Carles Mora,

ja hem vareu deixar sorprès i admirat a les seves classes a Santa Anna. Vas ser un dels culpables del meu amor per aquesta terra tant bonica i especial que es diu CATALUNYA. Només desitjar-te tota la sort i molts records.
Francesc Macià i Llussà (Vilanova i la Geltrú, 21/09/1859 - Barcelona, 25/12/1933)
En Francesc Macià morí el dia de Nadal de 1933.

Total 3 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament