Regeneració, progrés i sobirania

«El repte és saber si en el moment decisiu del procés, la majoria del poble de Catalunya farà el cop de puny damunt la taula i no s’arrugarà a l’hora d’escollir la legalitat catalana en lloc de l’espanyola»
Ferran Pujol i Benlloch
Ferran Pujol i Benlloch
Associat a Reagrupament

Aquest era l’eslògan del primer congrés fundacional d'Acció Catalana a finals dels noranta i que va presidir la darrera etapa en Max Canher i fou escollit Antoni Vives com a secretari general. La regeneració s’apuntava per motivar el canvi generacional del catalanisme provinent de les darreries del franquisme i primers anys de la transició. El progrés es perfilava com un concepte de consolidació d’un estat del benestar propi, amb característiques pròpies que aleshores enorgullien a la ciutadania: el millor tracte per part dels funcionaris, l’ús de la llengua pròpia, un entorn de treball i atenció al client més nou que el mobiliari contraxapat del funcionariat espanyol, més agilització, etc.

Per últim, la sobirania era el concepte que pretenia fer avançar part del nacionalisme de CiU cap a la tesi independentista de l’ERC d’en Colom i Rahola. En aquells moments hom parlava que Catalunya era una nació i ACCIÓ pretenia conscienciar que ser nació volia dir ser un subjecte polític, com havia demostrat el mateix Canher en la promoció de les votacions del Parlament de Catalunya anys abans.

Entre el primer i el segon tripartit va aparèixer el Dr. Carretero i Reagrupament amb un “nou” eslògan: REGENERACIÓ, TREBALL I INDEPENDÈNCIA. A causa de la deriva social per sobre de la nacional de l’Esquerra d’en Carod i Puigcercós, ERC va patir la primera trencadissa pel procés (allò que han patit, seguidament, CiU, PSC-PSOE, IC-V, UDC). A RCat, la regeneració s’apuntava per canviar l’endogàmia i la corrupció d’una classe política enrocada en unes maneres de fer ja en desús. El concepte treball era un avís a la crisi que va aparèixer just després de les eleccions del 2010. Treball no era només una resposta a l’atur que creixeria més tard sinó una proposta per posar en valor l’esforç, la responsabilitat individual, la competitivitat individual com a catalans, l’orgull de la feina eficient i eficaç.

En darrer lloc però més important hi havia la paraula independència. La voluntat era clara: DUI. Majoria al Parlament, procés constituent, DUI i referèndum constitutiu. Aquest breu repàs vital pot fer entendre que el camí d’emancipació nacional no és de fa quatre dies, és una evolució natural d’una societat que se sent subjecte polític, que té personalitat pròpia per digerir la globalitat existent i que vol ser tinguda en compte.

El repte és saber si en el moment decisiu del procés, la majoria del poble de Catalunya farà el cop de puny damunt la taula i no s’arrugarà a l’hora d’escollir la legalitat catalana en lloc de l’espanyola.

2.163 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament