Qüestió de maduresa

Ferran Garreta
Ferran Garreta
Associat a Reagrupament

En tots els àmbits de la vida en algun moment s’han de prendre decisions importants. Unes decisions que moltes vegades venen condicionades pel grau de maduresa dels qui les pren. La política no és pas una excepció, ans tot el contrari, el ritme de presa de decisions importants és frenètic i constant. Partint d’aquesta premissa, als dirigents polítics se’ls hi pressuposen certes aptituds, com per exemple, un alt grau de maduresa tant com a persones com a responsables públics. Vet aquí el problema actual.
Ens trobem en un moment històric, on la pilota ja fa estona que roda per la teulada del govern espanyol. Una pilota que roda i roda i que sembla que ningú pensa entomar. Mariano Rajoy com a presumpte líder del govern espanyol, no té cap intenció de “coger el toro por los cuernos ” i es limita a treure-li importància o llençar tota mena de subterfugis. Una manera d’actuar que recorda a aquell adolescent que transpira immaduresa, que es nega a anar al metge per mirar que li passa –malgrat que és evident el problema-, perquè ell diu que es troba bé i que ha llegit en un llibre que aquest mal li passarà. En última instància, a aquest adolescent, els pares l'obligaran a entrar en raó i el duran de l'orella al metge. I ens preguntem alguns, on són els pares d'en Mariano? On és aquesta figura que farà entrar en raó al president del govern espanyol? Aquesta figura que farà veure a en Mariano que es troba davant del major desafiament politico-territorial des de la declaració de Francesc Macià, aquell llunyà 14 d’abril del 1931.
Mariano, com el nostre adolescent, també té el seu llibre que li parla a cau d’orella, i li diu que tot rutlla. Un llibre dissenyat per a donar “llibertats” i no per a coartar-les, per reconèixer drets i no per a prohibir-los. Sí, segur que heu encertat, el llibre de Mariano és la sacrosanta i batejada amb l'aigua provinent del Sant Grial Constitución Española ...
Mentrestant, a l’altre ribera del riu, hi ha una colla de dirigents polítics que s’han entestat a posar fil a l’agulla i a fer possibles els anhels de la gran majoria del poble català. S’han obsessionat, malgrat les seves totals i absolutes desavinences en matèria social, – des de l'anticapitalisme al conservadorisme socialcristià- en posar-se d’acord, en agafar el “toro per les banyes” –ells sí- i buscar les mil i una fórmules per dotar de legalitat quelcom tan fonamental com el dret a decidir. Alguns diran que en alguns casos, no els quedava més remei o que ho fan per pur oportunisme, ja que l’onada pro-consulta és imparable , i potser no els hi falta raó. A aquests últims, remarcar-los, que de moment, alguns han perdut molt més del que han guanyat amb aquesta ferma aposta. Només hem d’observar el resultat de les últimes eleccions i el que prediuen el 100% de les enquestes.
Situats tots els actors damunt l'escenari, a nosaltres, la societat civil catalana, que sens dubte és qui esta empenyent perquè el procés segueixi el seu curs, només ens queda abastir-nos –en un moment històric com el nostre- amb les armes més potents i perilloses: la paciència i la perseverança. Una paciència i perseverança que també impliquen seguir donant suport a aquells partits, que decididament, han apostat per treballar per la plena sobirania del poble de Catalunya. Malgrat no hagin sigut capaços d'anar junts a Europa en aquestes eleccions... No és temps de passar comptes, és temps d'unitat d'acció i d'objectius.
Unes línies més amunt buscàvem aquells pares que fessin reaccionar al desorientat Mariano, tots sabem qui són i on els podem trobar. Els seus pares són Europa, i han decidit fer l’orni en tot el que envolta al procés català. Així doncs,  ja que ni el fill ni els pares no en volen saber res, nosaltres, ara sí, com a poble madur, hem de fer via. Hem de fer via malgrat quedar fora de l’euro, d’Europa i de la Via Làctia. Hi tornarem progressivament o no, però en tot cas, serà una decisió sobirana nostre i només nostre.
 
Si volem progressar com a poble, com a cultura, com a societat i com a economia, marxem, i no mirem cap enrere. 

4.960 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament