“Quan em diuen que ja sóc vell per a fer alguna cosa, procuro fer-la de seguida”. (Pablo Picasso)

Associat a Reagrupament
Vicenç Julià
Associat a Reagrupament

Quantes persones vàlides per desenvolupar determinades tasques encara a la vida, adopten la postura, potser un tant d’autojustificació, per no implicar-se i no fer res, per mandra, o pel que sigui, i es refugien amb una excusa que vol ser a la vegada per a un mateix i pel seu interlocutor, quan diu allò de que “a mi, ja se m’ha passat l’arròs”?
 
Tot i que se sempre m’havia interessat i havia seguit la política a través dels mitjans i havia fet polítiques a la universitat, associacions, en l’esport, en la professió, en les AMPES, i d’altres, ben bé amb el que anomenaríem política de partit, o política de país, no m’hi havia dedicat mai fins a l’edat de 61 anys. Va ser de casualitat. Vaig apuntar-me a un moviment que encaixava 100% amb les meves conviccions polítiques i de país. Només per pagar la quota, i donar-li suport econòmic.
 
Al cap de pocs dies, una noia que coneixia ambiguament (i que al cap de poc causà baixa), va telefonar per dir-me que era la primera persona que s’havia apuntat al poble.  Jo li vaig contestar amb certa fredor barrejada amb un aire de “tant se me’n dóna”, “ho havia fet per col·laborar i res més”... Va obviar la meva contesta, i va respondre, “T’enviaré les altes a partir d’ara, per contactar”. Vaig dubtar uns segons entre dir-li, “ja tinc prou feina, amb mi no hi comptis, i si convé, esborra’m”, o...  “seguir-li el corrent” com als “bojos”, pensant, que la primera opció podria emprar-la en el moment que jo volgués. “D’acord, ja m’ho enviaràs”. I vet aquí, que sense imaginar-ho vaig quedar “enganxat” a l’altra política, “a la de veritat”, com qui pren per provar substància addictiva i ja no se’n surt.
 
Han passat sis anys d’això. Aquesta experiència personal, a la tardor del meu cicle vital, és com una pintura impressionista, clars-obscurs, diferents lluminositats, ombres indesxifrables, moltes esborronades, retrat del millor i del pitjor de la condició humana. Des dels més nobles comportaments fins a traïdories sense més justificació que l’egoisme de certs individus, que anteposen els interessos personals, amb mesquineses a d’altres conceptes d’ideals molt més elevats. De vegades tinc dubtes de seguir endavant, però segueixo tant sols per un anhel : l’Objectiu,  malauradament,  encara no s’ha complert.

2.827 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament