Punt de no-retorn

Aquella papereta és un testimoni de càrrec contra un estat que ens ho nega tot, però sobretot és la prova de la nostra esperança
Punt de no-retorn

Diumenge, com tots els matins de diumenges electorals del món, votaré per la independència. Fa 300 anys que esperem aquest dia. Una llarga i estranya revolució, la nostra, que arrenca de la zona zero, Barcelona, el Born, a migdia del dia 11 de setembre de 1714 i que va necessitar renéixer amb la Renaixença i modernitzar-se amb el Modernisme i ordenar-se amb el Noucentisme i viure un 14 d'abril amb un aire dolç i pur de primavera i patir la guerra del desastre nacional i resistir una de les pitjors dictadures etnocides que han existit, el feixisme franquista, i encara haver d'esperar, pacient, una llarga travessa dins la gàbia de la Constitució espanyola. Hem anat falcant etapes. Passant pantalles. I ara ve una de les més decisives: creuar el punt de no-retorn.

Una vegada i una altra, l'estat espanyol es limita a fer d'Estat espanyol. La qual cosa és perfectament comprensible. Fa 300 anys que Espanya ens decideix i encara hi ha qui s'arromanga a donar-los des de Catalunya un cop de mà. La vida dels catalans és allò que passa entre el no d'Espanya a qualsevol proposta de Catalunya i el no d'Espanya a qualsevol proposta de Catalunya. “La Constitución es la respuesta al independentismo ”, afirmen, quan justament és tot el contrari: l'independentisme és la resposta a la Constitució espanyola. Els catalans vivim en un estat hostil, impropi, que se sosté pel pacte explícit de certes elits econòmiques catalanes, amatents a córrer a atendre la crida de SOS que els adreci el puente aéreo  per evitar que res canviï, que la colònia no s'esvaloti, que continuem residualitzant-nos al bany maria de l'autonomia, que la decadència progressi fatalment.

Per això la papereta del 9-N no és tan sols un mer desig d'independència, sinó que s'ha acabat convertint en el punt de no-retorn i de la radicalitat democràtica. Diumenge que ve ja no cridarem a votar, votarem. La clau del moment actual és que faci el que faci el govern o el TC, ja no té cap interès. Ja tenim el nostre vot i no tindrem por d'usar-lo (copyright  de Josep Ganyet & Jordi Calvís). És d'una importància extraordinària. Serà la primera acció de la nova política de fets que hauran de seguir a continuació fins a les eleccions plebiscitàries.

Ara és l'hora, més que mai. Diumenge és el punt de no-retorn. La que ha de ser la primera volta de les eleccions plebiscitàries s'acabarà convertint en una gran imatge escruixidora, una foto que donarà la volta al món, que ja s'aguanta la respiració escrutant atentament els nostres propers moviments.

O sigui que, estimats amics, sortiu a gaudir, keep the momentum : imprimiu les vostres paperetes, poseu les creus on s'han de posar –ara no ens equivoquéssim, valga'm Déu–, feu-vos els selfies  que calgui, i sortiu amb un somriure resplendent a primera hora de diumenge a votar. Hem d'estar a l'altura de la revolució dels somriures.Aquella papereta que porteu a la mà és un testimoni de càrrec contra un estat que ens ho nega tot, però sobretot és la prova de la nostra esperança col·lectiva a construir un país millor. Fem-lo, el país millor que somniem per als nostres fills. #jovotaré per ells.

Les cues de diumenge davant dels col·legis seran, senzillament, la més plàstica expressió d'un poble normal que vol ser normal. Ja no queden excuses, doncs. No hi ha mai marxa enrere en el camí, i menys en el camí cap a la llibertat. Cada cop som més a prop de tornar, per fi, a casa. Aprofitem que la rosa dels vents assenyala el camí a seguir, pugem a la gran ona groga, exigim que la veu del poble s'escolti. A córrer com el vent i a vèncer l'impossible. Fins diumenge, catalans.

3.964 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament