Profecia autocomplerta

"El sistema de poder imperant a Espanya, parlamentari o dictatorial, ha intentat deslegitimar les demandes polítiques, culturals i econòmiques catalanes"
Profecia autocomplerta

Durant l'últim tram del curs polític que estem concloent ha aparegut un nou llibre del prestigiós col·lega Borja de Riquer: Alfonso XIII y Cambó. La monarquía y el catalanismo político  (RBA). Es tracta d'un text oportú -que no oportunista- i extremadament suggerent, la lectura del qual davant de la més estricta actualitat suscita abundants reflexions.

Així, per exemple, fins i tot per als que per ofici estem familiaritzats amb la història contemporània d'Espanya resulta impressionant recordar, de la mà de les citacions i els documents que aporta Riquer, el tenaç tancament, la nul·la empatia de la cultura política espanyola, de l'establishment  partidista i mediàtic, davant les demandes més prudents del catalanisme més morigerat.

Al setembre de 1909, tèbies encara les cendres de la Setmana Tràgica i després que la Lliga hagués donat tot el seu suport a la dura repressió executada pel Govern de Maura, el líder de l'oposició liberal, Segismundo Moret, tenia els bemolls de descriure a les gents de la Lliga com "aquells que menyspreen la pàtria, que ofenen l'exèrcit i han vilipendiat el rei". Uns subversius de la pitjor estofa, vaja...

Dos anys més tard, era el nou cap del Govern, José Canalejas, qui no volia que la futura Mancomunitat tingués el control del primer ensenyament, perquè -explica Cambó- "diu que faríem escoles catalanistes on ensenyarien a odiar Espanya". Es tractava -em permeto afegir- dels mateixos prejudicis que deploraria el 1916 el president de la ja creada Mancomunitat, Enric Prat de la Riba, ena queixar-se de "les reserves i suspicàcies que desperta" l'obra educativa de l'ens supraprovincial. Queixes a les quals el redactor del diari madrileny La Tribuna , que l'estava entrevistant, feia la següent i impagable rèplica: "No deu ser perquè es fan els ensenyaments en català?..." Vegeu si en són de profundes les arrels de la llei Wert.

Malgrat tants desaires i tantes sospites, el catalanisme llavors majoritari va perseverar en el seu compromís espanyol fins al punt que, al setembre de 1918, Francesc Cambó era ministre de Foment. En qualitat de tal, va acompanyar els reis durant les celebracions del XII Centenari de la batalla de Covadonga i  en aquelles jornades asturianes va pronunciar professions de fe molt fervoroses a Espanya i a la seva grandesa futura. Va ser en va. Conspicus membres de l'establishment  madrileny com el diputat liberal i futur ministre Natalio Rivas van reaccionar escandalitzats davant "el fet insòlit que un separatista representi el poder públic en l'acte solemne de commemorar el començament de l'epopeia de la Unitat Nacional". Mentre a Catalunya se'i començava a titllar de botifler, Cambó, fins i tot enfundat en la casaca ministerial, era vist des de Madrid com "un separatista".

No hi havia, en això, res personal contra Cambó, naturalment. Des de bastant abans que, el 1901, dos diputats conservadors (José Martos i Julio Amado) publicaren un llibre alertant a l'opinió sobre el "perill nacional" que representava l'aleshores balbucejant catalanisme, i fins molt després que el general Primo de Rivera promulgués el 1923 un Reial decret Llei per a la repressió del separatisme (entenent per "separatisme" fins a la mera exhibició de la bandera quadribarrada), el sistema de poder imperant a Espanya, parlamentari o dictatorial, ha intentat deslegitimar les demandes polítiques, culturals i econòmiques catalanes tirant d'hipèrbole i demagògia: Catalunya era el 1900 una nova Cuba més ençà dels Pirineus, i Pujol a 1993, un furibund perseguidor de castellanoparlants.

Durant més d'un segle, l'única Espanya audible -si n'hi ha una altra, ha de ser pràcticament muda- ha identificat qualsevol forma de catalanisme, per assenyat i conciliador que fos, amb "el separatisme". Bé, potser al final ens trobarem davant d'un cas de profecia autocomplerta, tal com la va definir el sociòleg nord-americà Robert King Merton: una descripció de la realitat al principi falsa, però que suscita nous comportaments en virtut dels quals aquella descripció falsa esdevé a la fi veritable.

Joan B. Culla és historiador

4.975 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament