Política de melic

«La unitat ha estat clau, era la garantia que aquest procés ni tenia marxa enrere ni en cap cas podia portar a una regressió com la que ja ara ens amenaça»
Política de melic

Les enquestes perfilen de cara a les pròximes eleccions catalanes  –des de l’endemà de les darreres eleccions que no parem de parlar d’enquestes...- un Parlament dividit i afeblit com mai. El darrer sondeig de El Periódico situa ERC com a primera força, però amb 38 escons en el millor dels casos, i CiU, segona força, amb poc més de 30 diputats. És a dir, un primer partit amb 38 escons de 135 i un segon amb 31 o 32 després de perdre’n gairebé una vintena.

Si en les darreres eleccions, quan CiU va aconseguir 50 diputats , des de Madrid es va interpretar que els nacionalistes s’havien ensorrat en la misèria, com s’interpretaria aquest nou Parlament? Amb quina força aniria a la Moncloa el líder d’ERC que representa 38 de 135 escons a defensar un procés independentista?

Els partits no poden oblidar per què i com la política catalana  es troba en aquest moment crucial. Arribats a aquest punt, un Parlament incapaç de mantenir el to de la reivindicació en què s’ha embrancat des de les passades eleccions podria condemnar Catalunya a una regressió de l’autogovern no ja frustrant sinó absolutament inassumible. La pressió recentralitzadora que està posant en marxa el PP es convertiria aleshores en una amenaça realment letal per al país. És a dir, just el contrari d’allò que es pretenia. L’única alternativa per evitar un dels ridículs històrics més grans que es recorden és defensar la unitat.

La unitat ha estat des del primer moment el que ha donat força  i una vitalitat desbordant a la reivindicació catalana. Va ser unitària la manifestació del 2012. I ho va ser, sense sigles, la Via Catalana. La reclamació del dret a decidir va aconseguir els consens fins i tot de les forces més tèbies davant de les tesis sobiranistes. Aquella unitat ha estat clau, era la garantia que aquest procés ni tenia marxa enrere ni en cap cas podia portar a una regressió com la que ja ara ens amenaça.

Els partits són evidentment els instruments  que han de servir per dirigir la política. Des de la societat, moviments com la Via Catalana poden expressar un neguit del carrer, però qui ho ha de concretar són els partits. El que ja no està tan clar és que els partits s’inflin a rebuf d’una ventada impulsada per la gent des del carrer i tot seguit es tanquin cadascú al seu quarter general a comptar quants vots han recollit com els nens compten caramels després de la cavalcada de Reis.

Els partits no es poden permetre oblidar qui ha impulsat el debat  i qui els ha portat fins on són. Tampoc es poden permetre esquerdar la unitat. Ni la unitat interna de cadascuna de les forces, que han d’intentar preservar fins a l’extrem, ni la unitat que des de la societat s’ha mantingut malgrat les incerteses i les dificultats. De nou, el catalanisme civil, com ahir explicava aquest diari , es posa al davant per reclamar CiU i ERC que evitin el desgast electoral i treballin per una llista unitària a les eleccions europees. Ara no és hora de mirar-se el melic. Ja arribarà el moment, no pateixin.

8.004 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament