Per què serem independents?

"S’ha acabat esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer és exigir-nos el deure a l’autodeterminació"
Quim Torra
Quim Torra
Advocat i editor

El catalanisme, és a dir, l'independentisme, viu com aguantant-se la respiració des del 25 de novembre. Com si tot estigués a punt d’ensorrar-se. Va costar Déu i ajuda arribar fins allà i, tanmateix, a estones dóna la sensació que haguéssim perdut, com si l’11 de setembre passat els milers de catalans que col·lapsaven el Passeig de Gràcia estiguessin de compres, enlloc de llançar als quatre vents un crit de llibertat.

A veure si anem escampant les boires mentals. Els catalanistes vam guanyar, som majoria i tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l'ocupem nosaltres. Tota la resta, tota (federalistes, espanyolistes, confederalistes, ciutadanistes i tot el patracol d’istes que formen Catalunya), no ocupen més que l’extrem polític. Molt respectable, perquè molts ens hi hem passat la vida, en els extrems, però mira, què hi farem, les coses canvien. Qui representa el Sr. Josep Piqué? O la Sra. Chacón? O els assenyats i abnegats militants de l’extrem centre acostumats des de la “transició” a renyar a tothom? Doncs avui, al segle XXI, representen tan sols una minoria –exactament com en el segle XX els independentistes representàvem la mateixa minoria-. Ja s’hi acostumaran, és el seu problema. El nostre, en canvi, és acostumar-nos a sentir-nos majoria, guanyadors, líders del país i fundadors d’un nou estat.

Els països canvien. I solen fer-ho de dues maneres: per guerres (i els catalans n’hem perdut unes quantes) o per vots. Normalment, quan a Catalunya se la deixa votar, els catalanistes guanyem. Curiós. Per això, res ni ningú no pot tancar-nos ara la porta a l’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble.

Endavant, sempre endavant. Només podem guanyar: que és això el que vol dir, en definitiva, que Catalunya sigui. El que vulguem els catalans, però que sigui. Catalunya s’abocarà al que ella decideixi, i confio que sigui la decisió de la seva llibertat i deslligar-se d’Espanya. La independència de Catalunya és una temptació massa gran com per a no caure-hi, si qualsevol s’hi encara amb un mínim sentit comú i responsablement.

I aquestes setmanes que ens tornen les boires i les tempestes, avui més que mai, hem de ser conscients que hem fet un pas sense retorn. L’independentisme no és una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. La independència de Catalunya és un manament del poble, expressat democràticament, un objectiu del que en termes managerials en diríem una “missió”. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal.

De fet, insisteixo, tot és conseqüència de la majoria social independentista que hi ha avui al país, que ha comportat també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. I exigir-nos-el diàriament, insistentment, sense defallir.

Per què serem independents? Molt senzill, perquè ja no podem ser una altra cosa. O sigui que endavant, sempre endavant.

8.720 lectures

Comentaris (1)

L’esquizofrènia
TTot i que el nostre estimat president en podria parlar amb més coneixement que jo sobre aquest comportament, no em deixa de ser curiós i no em resisteixo a fer-ne un paral•lelisme amb el independentisme català.
No fa tampoc massa temps, algú va comparar la política catalana a una muntanya russa, i ves, també podria ser que hi tingui alguna cosa a veure.
Recordo perfectament a l’inici de Reagrupament, quan encara tot era possible, que el nostre postulat es basava, fonamentalment, en conquerir la independència i promoure una regeneració política.
Malauradament, al poc temps, van succeir els sotracs que van succeir i tot va deixar de ser possible.
Però la història no ens podrà negar mai, que va ser Reagrupament qui va canviar el perfil de l’independentista. D’amagat, quasi clandestí i poc reconoixible va a passar a ser desacomplexat, orgullós i segur de les seves possibilitats.
Això ha estat així.
La necessitat d’una regeneració política, millor dit, del comportament d’uns quants polítics i les seves pràctiques no cal que en diem res, oi? Mai com ara, tres anys desprès, ja no pot ser més evident.
Però tornem a la indepèndència. El full de ruta de Reagrupament era el més engrescador que podia ser i sortosament, sembla, ara, algú l’està recuperant. I no és Reagrupament precisament.
A conseqüència del sotrac i les seves repliques aquest full de ruta va anar canviant, desencisant a uns quants i despistant a altres, i així ens han anat les coses.
No ho dic pas en un sentit crític negatiu. Vam córrer el primer relleu i vam deixar el testimoni en primera posició. Desprès ja no hem sabut a quina cursa participàvem.
No sé a quin món viviu o si passegeu gaire pel territori, però la realitat, és molt diferent als bells somnis que molts compartim.
Per això mateix, jo recupero el sentiment i el pensament del nostre inici, i ho faig perquè és l’únic possible, o l’únic segur.
Majoria al Parlament, declaració unilateral d’independència, llei catalana i tots cap a casa. La de cadascun, la que vulgui, la que esculli.
Per Europa no patiu gens ni mica. Si no ens volen, que ho dubto, més i perdran ells, aquesta Europa no és precisament modèlica ni justa en quasi res. El món és molt gran i si volem treballar, feina, en tindrem.
No cerqueu fantasmes ni enemics fora, els únics fantasmes i enemics, o al menys el que més mal ens fan, els tenim aquí mateix, aquests són als que hem de vèncer.
Endavant sí, és clar, però cap on, quan i com?
Ens hi posem seriosament ja o seguim fent discursos molt bonics però amb un contingut que no ens porta en lloc?
La independència ni caurà del cel, ni arribarà des de Madrid o Brussel•les. La llibertat no la regala ningú. No cal demanar més vots, els que cal ja hi són, el que cal és fer-los servir ja, perquè si esperem més, altres situacions que no tenen res a veure amb el patriotisme ho engegaran un altre cop, i ells prou que ho saben.

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament