Pacte (de l’espoli) fiscal

Carles Bonaventura
Carles Bonaventura
Associat a Reagrupament

A veure, comencem pel començament, jo estic convençut que tot aquest enrenou pel pacte fiscal acabarà en no res. Vull dir que, si després de tot aquest temps en què Espanya ens ha mentit, ens ha enganyat, ens ha insultat, ens ha pres el pèl de totes les maneres possibles… Després de tots aquests anys en què els governs espanyols de torn, siguin del PP o del PSOE, ens han robat tant com han volgut, han perseguit la nostra llengua, la nostra identitat, les nostres seleccions esportives…, ens han negat els nostres drets històrics, han intentat prohibir-nos els símbols i la presència a Europa i al món…, ens han massacrat amb la humiliació del nou Estatut i la sentència del TC… És a dir, si després de tot el que ha passat en la relació Catalunya-Espanya els últims 35 anys, o els últims 300, m’és igual, encara hi ha alguna ànima càndida que es creu de veritat que és possible pactar alguna cosa de profit amb els espanyols, és que realment ens mereixem tot el que Espanya ens ha fet, ens fa i ens farà, si no hi posem remei.

Primer va ser Esquerra, que va pactar un govern tripartit amb una formació enemiga del dret a decidir dels catalans, com és el PSC, amb l’argument que calia donar una altra oportunitat als progressistes i federalistes espanyols per fer una part del trajecte junts… Al final va acabar com va acabar i sembla que ara l’actual direcció d’ERC s’ha adonat que el camí dels socialistes va en un sentit absolutament contrari al de l’alliberament nacional del nostre poble. Però ara és CiU la que, amb un argument similar, diu que hem d’esgotar totes les possibilitats de pacte amb Espanya abans de tirar pel dret. Doncs bé, ja els dic ara com acabarà tot plegat: malament; perquè no hi ha cap pacte possible amb Espanya si el que se n’espera és que Catalunya en surti beneficiada. O també pot acabar amb un engany, a la qual cosa CiU ja ens té acostumats, si al final d’unes suposades negociacions apareixen davant les càmeres en Mas i en Duran agafats de la maneta dient als babaus que s’ho vulguin creure que han aconseguit de Madrid el millor sistema de finançament de la història i que el senyor Rajoy és tan bona persona –i CiU tan bona negociadora– que està disposat a pagar els quatre euros que ens deu dels acords que sistemàticament ha anat incomplint els últims mesos.

Però si això ja és tot plegat un espectacle patètic, hi ha encara una cosa més esperpèntica i més inútil que el fet de creure que encara és possible arribar a un pacte amb Espanya, com són els intents d’incloure tots els partits “catalans” al mateix bàndol a l’hora d’obrir negociacions amb els espanyols. Anem a pams. Primer, la suposada unitat catalana a l’hora de negociar segons què a Madrid ja vam veure com va anar en la negociació de l’Estatut: retallades successives fins a convertir en una riota allò que en el seu dia va aprovar el Parlament per àmplia majoria i que ja era un text substancialment rebaixat. I, per cert, a Espanya encara riuen de l’efecte que va tenir aquella pretesa “unitat catalana”. Quina por que els vam fer… I, segon, encara no té clar CiU que la funció del PPC, el PSC, i fins i tot de Duran i Lleida, mai ha estat la de fer front comú a l’hora de negociar amb Madrid, sinó la de treballar a favor dels interessos d’Espanya i a favor del manteniment d’un sistema juridicopolític dins el qual les catalanes i els catalans tenim sempre totes les de perdre?

Si el PPC i el PSC, amb la mediació de Duran, acabessin integrant-se a l’acord català pel pacte fiscal que s’ha de negociar a Madrid mai no seria per fer front comú i obtenir el millor resultat possible per a Catalunya, sinó per aigualir i rebaixar tant com fos possible la proposta catalana fins a fer-la absolutament inútil i, un cop fet això, ajudar el partit del govern i el primer partit de l’oposició espanyols a rebaixar-la més encara. Que en teniu cap dubte?

Socialistes i populars no volen un pacte fiscal amb Espanya, no volen un acord en la línia del concert basc i navarrès que allà els seus sí que defensen, volen el manteniment de l’espoli fiscal espanyol contra Catalunya i contra els Països Catalans perquè saben que, si no hi hagués espoli, la seva Espanya que tant s’estimen faria fallida immediatament; volen que els catalans paguin i que els espanyols decideixin, que és la seva manera d’entendre el dret a decidir. Si Alícia Sánchez Camacho i Pere Navarro acabessin entrant a formar part de l’acord català, ja no estaríem parlant del pacte fiscal, sinó del pacte de l’espoli fiscal.

Com he dit al començament, tot plegat és una autèntica pèrdua de temps. La formació governant a Catalunya faria bé de recordar que avui al Parlament ja hi ha una majoria suficient per tirar endavant una declaració unilateral d’independència i que tots aquests mesos que estem perdent intentant formar fronts impossibles per anar a buscar un acord a Madrid que encara és més impossible només serveixen perquè la nació catalana s’empobreixi més i perquè Espanya ens robi cada dia més.

3.994 lectures

Comentaris (1)

Bon article
Crec que és bàsic, denunciar tot el que faci el PPSOE, el nostre veritable enemic, sempre al servei dels interessos espanyols
A CiU ens toca exigir-li que no defalleixi, que no deixi endarrera els objectius que s'ha marcat, i que es desmarqui dels enemics interns, que treballen activament, per descafeinar qualssevol intent d'obtenir sobirania, per minsa que sigui
Joaquim Cabanas

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament