On és l'oposició?

A Catalunya no hi ha cap força política de l'oposició que tingui aquestes característiques i que, per tant, es pugui visualitzar com a alternativa real de govern
Jordi Matas
Jordi Matas
Catedràtic de Ciència Política de la UB

Govern i oposició són peces fonamentals per al correcte funcionament dels sistemes polítics democràtics. Els governs s'han convertit en el centre de gravetat dels estats contemporanis i en les democràcies representatives el principi d'alternança política exigeix ​​tenir a l'oposició partits polítics que garanteixin la continuïtat institucional. Si bé és inconcebible una organització política sense executiu, sí que hi pot haver dinàmiques polítiques que comptin amb una oposició molt feble o fins i tot inexistent. Aquest és, per desgràcia, el cas de Catalunya.

Ser el partit de l'oposició exigeix ​​complir, almenys, quatre requisits: oferir un programa multisectorial alternatiu a l'acció de govern, tenir un líder preparat per esdevenir president del govern, comptar amb un ampli equip de persones per ocupar carteres i alts càrrecs a l'Administració, i estar en condicions d'aconseguir una majoria electoral o parlamentària. A Catalunya no hi ha cap força política de l'oposició que tingui aquestes característiques i que, per tant, es pugui visualitzar com a alternativa real de govern. Una oposició fragmentada, multipartida, ideològicament heterogènia i amb partits amb més tendència a pactar amb la majoria governamental que no pas a sumar sensibilitats opositores, és el somni de qualsevol govern minoritari.

Formalment, segons la disposició transitòria segona de la Llei 13/2008 de la Presidència de la Generalitat i del Govern (aprovada per tots els partits excepte el PP), el cap de l'oposició és Oriol Junqueras, president del grup parlamentari de l'oposició amb més escons (ERC). La signatura d'un pacte de legislatura amb la formació que governa no apareix com a causa de pèrdua d'aquesta condició i tampoc no implica necessàriament deixar de fer oposició, com adverteix també la clàusula cinquena del pacte entre CiU i ERC: "En aquells àmbits on no s'arribi a un consens, els grups parlamentaris tenen plena llibertat d'acció política i de posicionament". Tot i el seu actual èxit a les urnes i amb unes bones prediccions electorals, ERC no pot presentar-se com a partit de l'oposició si, atenent la conjuntura política, es limita a garantir l'estabilitat del govern de CiU i refusa, per ara, presentar un programa de govern d'esquerres alternatiu a la dreta convergent. D'altra banda, ERC és conscient que no posseeix encara prou recursos humans afins per rellevar amb garanties els centenars de càrrecs polítics de l'Administració.

El PSC es troba en l'ambivalència d'atribuir l'essència de la política opositora i l'ànim d'arribar a acords amb CiU per ressuscitar la sociovergència, encara que només sigui per mantenir in extremis  les constants vitals d'una organització moribunda. Un partit amb un líder desacreditat, una militància en procés de "trencar files" i una base electoral reduïda, difícilment pot presumir de ser una opció vàlida de govern. Per la seva banda, el PP, que sempre ha estat un partit feble a Catalunya, també es troba en plena crisi de lideratge i disminuint les seves expectatives electorals. Els aires d'intransigència, ineptitud i corrupció que arriben de la Moncloa no contribueixen  tampoc situar la formació de Sánchez Camacho al podi de l'oposició.

ICV-EUiA segueix sense modificar els arguments de la seva activitat opositora: valors d'esquerres, polítiques socials i regeneració democràtica. Però en moments de profunds canvis socials i de nous reptes polítics potser també convindria renovar idees, i sorprèn que la formació ecosocialista no aconsegueixi emergir com el referent de l'esquerra a Catalunya amb un PSC decaigut i una ERC seduïda per la dreta governamental.

Finalment, hi ha dues formacions parlamentàries més, Ciudadanos  i la CUP, que, tot i ser molt diferents, comparteixen bones perspectives electorals, però insuficients per assolir objectius de govern. Un per resignació i l'altre per convicció, tots dos partits dirigeixen la seva activitat política cap a altres finalitats. Ciudadanos  persisteix a serun partit rebequeria i monotemàtic que no sap com situar-se de gran en l'eix esquerra-dreta, ni quins seran els seus aliats polítics. La CUP es manté fidel a la seva vocació de partit protesta, radical, socialment multisensible i més pendent del carrer que no pas de les institucions. Aquí tampoc hi ha llavors perquè brot un partit d'oposició que substitueixi el govern convergent.

Aquest és el lamentable panorama de la nostra oposició i la sort o l'habilitat del govern minoritari de CiU, que té garantida l'estabilitat amb un pacte de legislatura i que ha sabut anul·lar qualsevol oposició capaç de generar un nou govern. La societat catalana pateix per partida doble: té un govern incapaç d'evitar la injustícia quotidiana de la crisi i, a més, observa amb desesperació que no hi ha alternativa de govern a l'actual impotència de l'executiu d'Artur Mas.

Jordi Matas Dalmases  és catedràtic de Ciència Política de la UB

5.987 lectures

Comentaris (2)

en resposta a VBS....
“L’autor de l’article fa, d’entrada, un plantejament teòric i, posteriorment, observa què és el que passa a Catalunya. El plantejament teòric fa referència al funcionament dels sistemes democràtics d’arreu del món (no parla ni de l’estat espanyol, ni la Xina, i del Japó) i de la necessitat que no només hi hagi algú que governi democràticament sinó que també que hi hagi alguna (o algunes) forces polítiques que estiguin en condicions per ser alternativa de govern. Llavors explica, també des d’una perspectiva teòrica, què vol dir ser alternativa de govern. Posteriorment, l’autor passa a estudiar el cas català, analitza partit a partit i arriba a la conclusió que no n’hi ha cap que tingui les característiques mínimes per visualitzar-se com EL partit de l’oposició (que no és el mateix que ESTAR a l’oposició). És, per tant, un article que reflexiona sobre l’oposició i no fa referència ni a l’Estat autonòmic, ni a si Catalunya és un estat colonitzat, ni a l’alliberament de Catalunya, que també són temes interessants de tractar. És evident que el repte polític que tenim els catalans en aquests moments ens obliga a fer pinya per assolir objectius compartits, però no deixa de ser democràticament saludable que també es preservi el pluralisme polític i ideològic del poble català i que aquest pluralisme es pugui manifestar, des de l’oposició, amb la defensa de models de societat alternatius”.
L'autor de l'article parteix d'un plantejament fals.
L'autor de l'article parteix del plantejament de pensar que la Comunitat Autònoma de Catalunya és una comunitat perfectament ancorada a l'Estat espanyol que ha d'intentar 'imitar' a l'Estat de la metròpoli en una patètica imitació, con fins fa poc s'anava fent.
L'actual situació de la CAC és la d'un territori colonitzat que de sobte s'ha decidit a optar per lluitar pel seu alliberament i, davant d'una confrontació de la Nació sotmesa que vol esdevindre Estat lliure front a l'Estat imperial que la vol retenir, en aquest sentit l'oposició no té cap sentit com es demostra que fins i tot, ja no oposició sinó confrontació armada, entre Chiang Kai-shek i Mao tse Tung que van pactar per fer front ensems al Japó imperial.

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament