Obsolescència

"El declivi del PSC va començar al congrés de Sitges i no es deu a la deriva sobiranista sinó a la mala qualitat dels seus dirigents"
Obsolescència

Constitueix un lloc comú d'aquests últims temps atribuir la crisi del PSC al procés sobiranista. No obstant això, la realitat és una altra. I ho ha vingut a corroborar la recent publicació de Testimoni de Càrrec.  Vint anys al Servei de Catalunya (1993-2012),  el volum en el qual Joaquim Nadal bolca una part dels seus dietaris polítics.

La crisi interna del socialisme català va començar fa exactament dues dècades, al congrés de Sitges de febrer de 1994, quan un renversement des alliances  va donar el poder orgànic a aquests capitans metropolitans que l'han mantingut fèrriament des de llavors, però sense ser capaços de traduir-ho en un lideratge social i electoral fort. Ja en aquells dies, les diferències d'anàlisi i de prioritats davant de la qüestió catalana, o davant de la incardinació amb el PSOE, eren flagrants: mentre, en el reduït vèrtex del PSC, hi havia qui trobava Joaquim Nadal "massa catalanista" per ser el seu candidat a la Generalitat, i apostava fins dos dies abans per Pepe Borrell (sí, han llegit bé, Pepe Borrell), altres veien en el rumb del partit "una certa deriva neolerrouxista".

La traducció electoral d'aquestes turbulències domèstiques es va veure llargament emmascarada per l'impuls inercial que el partit posseïa en molts municipis des de 1979, per l'efecte Maragall -que, bé s'ha vist, no era atribuïble a l'aparell-, fins i tot, el 2004 i 2008 , per un cert efecte Zapatero i un agut reflex anti-PP. Però, en els comicis catalans, la inflexió a la baixa va ser evident des de 2006. I, més en general, la fractura interna oberta el 1994 no ha arribat a soldar mai, de fet, es podria dir que la liquidació de l'obiolisme iniciada a Sitges culmina ara, amb baixes voluntàries com la d'Antoni Dalmau, amb la caiguda del propi Obiols i de Maria Badia de la propera llista europea o amb les matusseries oficialistes contra la candidata crítica a figurar en aquesta llista, Eliana Camps.

D'altra banda, aquella hegemonia dels quadres metropolitans l'última expressió -o instrument- de la qual és Pere Navarro ha resultat molt conservadora, incapaç d'adaptar el partit a les transformacions socials i culturals dels últims vint anys, a les exigències de l'opinió pública del segle XXI. M'agradaria explicar-ho amb dos exemples que no tenen absolutament res a veure amb el dret a decidir, amb la consulta o amb la independència.

El primer ho il·lustra a la perfecció l'acte que, diumenge passat, va protagonitzar Susana Díaz a La Farga de l'Hospitalet. Em refereixo a la imperiosa necessitat que els successius líders del PSC senten de rebre l'aval, la benedicció, de la figura andalusa del PSOE més rellevant en cada moment. Una mica comprensible tractant-se de Felipe González o fins i tot d'Alfonso Guerra, menys obvi en els temps de Manuel Chaves, i sorprenent quan l'estrella convidada és la novella Susana Díaz i som al 2014. Una cosa que només adquireix sentit des de l'obsoleta concepció del PSC com un partit d'immigrants.

Malgrat tot la cúpula ha preferit dedicar-se a castigar indisciplines catalanistes

La presidenta de la Junta d'Andalusia va explicitar aquesta concepció l'altre dia quan va dir als seus enfervorits oients de La Farga: "vau arribar aquí fa anys i els vostres fills són catalans". Els seus fills sí, però ells no? Sap la senyora presidenta que els últims immigrants andalusos van arribar a Catalunya fa quatre dècades i que un dels penúltims a fer-ho -coreligionari seu, per més senyes- ha arribat a ser, amb tot el dret democràtic, president de la Generalitat? Està dient Susana Díaz que José Montilla no és català perquè va néixer a Còrdova i només  porta aquí 43 anys? És sobre aquesta idea antiquada i estreta de la identitat, sobre aquestes ràncies apel·lacions al paisanatge  com pensa el PSC construir la seva recuperació social i electoral?

He parlat més amunt de matusseries. Doncs bé, un altre dels grans problemes interns que "el nou PSC" -tal era el lema de l'últim congrés, el que va entronitzar Pere Navarro el desembre de 2011- no ha sabut ni volgut resoldre és el que, si em permeten la llicència, anomenaré el bustisme-leninisme.  Em refereixo a aquestes pràctiques nepotistes, sectàries, clientelars i matusseres, a aquest culte a la traveta interna, al "o amb mi, o contra mi", a la intriga de baixíssim vol, al "cal col·locar a aquell, que és dels nostres "..., que, sempre amb el bé del partit com a coartada, s'han estès molt més enllà del municipi de Sabadell, fins a posseir una part considerable de l'estructura orgànica i institucional del PSC metropolità.

Malgrat l'esclat del cas Mercuri,  i de la imputació d'una figura clau com Daniel Fernández, i del cansament d'alcaldes o alcaldesses que han renunciat a la reelecció per mostrar el seu rebuig contra aquesta manera de fer política -que també podríem anomenar estil Camarga -, malgrat tot, la cúpula ha preferit dedicar-se a castigar indisciplines catalanistes. Cadascú té les seves prioritats. Però, per favor, que no segueixin presentant el PSC com a víctima de l'"esquinç" provocat per la deriva independentista. És víctima de la qualitat dels seus dirigents.

Joan B.  Culla i Clarà  és historiador.

5.861 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament