No va de personalismes

Salvador Cardús el passat Onze de setembre a Barcelona entre els candidats de Reagrupament

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l'enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l'ambició o l'empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l'enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.
 
I si això ho podem dir de tots els partits  -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l'existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d'altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament - Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l'existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d'unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d'una baralla entre germans o de parella. La idea d'un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l'entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s'han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.
 
Certament, jo també considero que aquesta divisió no és bona per a l'independentisme, que servirà per ridiculitzar-ne els líders, que portarà a parlar d'una cultura independentista condemnada històricament a la fragmentació i que permetrà inventar el perfil d'uns líders obsedits per una cadira que, l'un per l'altre, podrien acabar perdent tots dos. Però el cas és que som davant de dos projectes que proposen, sota un horitzó final molt semblant, camins diversos, estratègies diferenciades i, sobretot, una concepció del que és una organització política molt diferents. En un cas -i sense fer valoracions- hi ha associats, estructura territorial, debat ideològic, assemblees, etc. En l'altre, hi ha adhesions per Internet i unes primàries lligades estrictament a noms i no a programes. En el primer cas, l'organització neix abans de tot el moviment de les consultes, i l'altre, al seu redós. Una, té el compromís d'autodissoldre's just després d'aconseguir que el Parlament proclami la independència, i l'altre sabem que ha nascut específicament per presentar-se a les eleccions.
 
En definitiva: hi ha prou diferències , i prou fonamentals, com per no insistir més en què tenim un problema de personalismes. Els analistes s'han de treure la mandra de sobre, i analitzar amb més rigor i no convertir el debat polític en un problema de pati d'escola que no és.

11.373 lectures

Comentaris (6)

OPINO: CONFUSIÓ SOBRE CONFUSIÓ
(La meva opinió) L'anàlisi del Sr. Cardús és interessant i amb elements correctes, però crec que cau en algun parany i no afavoreix resoldre el problema que sense dubte hi ha.
No diem que fins al dia després de la independència no ens hauríem de diferenciar en ideologies-partits (per emprar la terminologia "clàssica": dreta, centre, esquerre ... i perquè no: extremadreta, extremaesquerra ... etc.)? ... Evitant el "partidisme" previ, atenció: equivalent col·lectiu del "personalisme"!
Doncs ara igual i també. És a dir, deixem-nos de diferències ideològico-tàctico-estratègico-organitzativo-etc., en les que es centra, em sembla, el Sr. Cardús (sovint una mica "subtils" o, encara més, "ajornables", sobretot i possiblement per a molta gent i potencial votant)
Per tant, per analogia amb el plantejament anterior, i parafrasejant-ne l'expressió, fins al dia després de les eleccions (potser és una manera una mica "barroera" de dir-ho), RES DE DIFERÈNCIES I DIFERENCIAR-SE, sinó JUNTS PER LA INDEPENDÈNCIA ...
Perquè la meva opinió és que SÍ QUE HI HA PERSONALISME que impedeix o, si més no, entrebanca molt, UNA SOLA CANDIDATURA ELECTORAL.
Deixem-nos de "filigranes" (si-us-plau, no us ho prengueu despectivament, que és el darrer que voldria) i anem al "gra".
Si dos febles...
Si dos, què són febles, però que junts poden esdevenir forts, s'han d'enfrontar amb un de poderós per arrabasar-li el poder, però no fan pinya ....no serà per què en realitat juguen com a infants i es creuen la mentida de que volen plantar batalla mentre en realitat no estan sinó jugant?
Apliqueu si's plau aquesta al.legoria a la situació actual nostra.
Compte companys, que Espanya no juga a la política, la fà.
Compte, no ens passi que a sobre utilitzin la cridoria del moviment independentista per a excitar la població espanyola i preparar l'assalt final.Compte que tenim més d' un cinquanta per cent de gent a Catalunya que se sent més espanyola que catalana o sols espanyola o tan catalana com espanyola.Molt de compte perquè una part important d'ells en cas de conflicte anirien a favor d'Espanya...i aquests ciutadans són veins nostres.Quedariem en mig com el foermatge d'un entrepà.
I... quina es la solució segons vosté?- diran alguns- Quin es el camí.?
Donc molt difícil la resposta entre altres coses perquè jo no ho sé tot. Em preocupa tanta i tanta gent que sí que ho sap tot..
Però modestament crec que s'ha d'aconseguir la unitat deixant de desqualificar-se els uns als altres, exloent la desqualificació fàcil, caldria abandonar el fonamentalisme -crec que en tenim molt- cal ampliar la base social es a dir estendre el catalanisme, i fora important agrupar les forces parlamentaries sota unes reivindicacions mínimes però d'un llindar alt i que entressin les noves formacions independentistes en el pacte . Es a dir aconseguir força real a Madrid al Congr`s de diputats. Es important que tant ERC com CiU deixin d'acusar-se de ser de dretes o esquerres perquè l'enemic que es Madrid passa d'aquestes formulacions quan es tracta de defensar el poder que tenen sobre nosaltres.P.ex en el cas de l'espoli fiscal, per donar el nostre excedents de riquesa al espanyols tant de dretes com d'esquerres i que molts d'ells són més rics.. i se'ls en fot aquesta divisió dreta- esquerra.( Ells sí que en són de patriotes!).
En resum : Cal que tinguem força i això passa per la unitat desls sobiranistes- els no marcadament independentistes- i els independentistesd'ERC, Reagrupament , SI i les CUP.
Que es difícil això? Esclar que ho és. Però sense això només farem volar coloms i provocarem sense voler-ho una gran frustració col.lectiva.
Llegiu als llibres d'historia el que passà a l'octubre del 34 quan en Companys es quedà sol, ben solet, als balcons de la plaça Sant jaume cridant desesperat: Rabasaires, aixequeu-vos!! , rabassaires sortiu al carrer !... mentre la població romania a casa tancada amb pany i clau atemorida.Què se n'havia fvet de tant d'entussiasme?.
Que la prudència no ens faci traïdors- efectivament - però que la temeritat no ens dugui al desastre.
I acabo adreçant-me a un sector - no tant petit- de gent que acusa de porucs i de covards als qui pensen com jo: Es molt simple , massa simple , massa fàcil dir covards i botiflers a la gent que veu les coses d'una altra manera .. o que té en compte altres variable de l'ecüació.O..és què es fàcil la política? .Altra cosa que fot es que titllin de no estimar Catalunya els qui no pensin com ells.
Salut i independència.
Molt bé Salvador
Molt bon article-matís, Salvador. Ara desenvolupa'l a l'AVUI i, millor, encara, a la Vanguardia.
Brillant
El dia 10 de juliol al vespre, després que una manifestació convocada pel rescabalament de la dignitat nacional va esdevenir un clam multitudinari per la 'independència,algun poder fàctic del país va decidir que s'havia de dinamitar fent l'estratègia que ha funcionat sempre del "divide et impera".
Quan pocs dies després es va formalitzar la divisió de l'independentisme, era clar que mai s'aconseguira una candidatura unitària. No va de personalismes.
Bé, Cardús, bé...
Valent i objectiu.
Esperem que no li passen factura.
Però cal saber que en la lluita per la Independència res ens serà fàcil.
Benvingut!!!
Amb totes les armes -les teues la ploma i el paper-
Honor als intel·lectuals, independents però compromesos.
Ells són els veritables intel·lectuals.
No hi badem!
D'acord només en part.Quan hi ha manca d'una estratègia política per la dificultat i complexitat de la situació i de la lluita a emprendre com es el cas de l'independentisme al nostre país, afloren automàrticament els personalismes i s''aguditzen, augmentant el desànim i la frustració dels seguidors dav ant l'albirament d'un fracàs.Un punt que em preocupa i molt es la facilitat amb que aquestes dues forces -diuen- que hi ha en el camí cap a la independència.No veuen les dificultats i greus que ens esperen; sense aquesta visió no s'estarà preparat per fer front a la forta oposició-violenta amb disimulació però violenta a la fi que l'Estat ens oposarà.Altre qüestió que em preocupa és el sectarisme i les acusacions que es fan de les altreas alternatives independentistes i no diguem ja del cas dels partits polítics sobiranistes.La transversalitat- que ben pocs se la creuen- es tota una "capacitat".A cada bugada es perd un llençol....i arriba un moment en que es pot liquidar tot l'aixovar. Ens queda poc temps i a Espanya hi ha símptomes- jo els veig- de que estan preparant PSOE i PP l'assalt final per desarborar l'independentisme i el sobiranisme tant a Catalunya com Euskadi .Nosaltres , els catalnas sembla que hi juguem a fer política. Espanya la fa.( Com deia Unamuno" a los catalanes os pierde la estética". Espero que hi trobem el camí abans no sigui massa tard.

Total 6 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament