“No pasará nada” (Alfonso Guerra)

Quim Torra
Quim Torra
Advocat i editor

Amb bombes, ribots o sentències, depenent del moment, Espanya defensa la seva sobirania amb ungles i dents, tal com, d'altra banda, solen fer els estats. L'última novetat en la implacable història de la indisolubilidad de la unidad aquesta en la que estem ficats és que, ara, a militars i polítics es suma una nova institució: els jutges. I cal recordar que no hi ha res més igual a un magistrat espanyol del TC de dretes que un magistrat espanyol del TC d'esquerres. Però això ja ho sabíem, oi? O algú en tenia cap dubte?

Portem tres cents anys intentant-ho, amb una persistència d'ingenuïtat quasi infantil i un malbaratament colossal d'hores i esforços -i no voldria afegir-hi altres adjectius que després pogués lamentar-. Tantes generacions cremades! Cal reconèixer que l'acoplament amb Espanya és més difícil que la dels peresosos. En la via de la negociació i el pacte amb Castella a nosaltres ens ha tocat el trist paper de figures de cera de l'espectacle d'un bruixot de fira de la meseta valleinclanesca: només poden sortir-ne mocadors arrugats i rebregats,o algun conill magre i geperut amb les potes enrampades. A això bàsicament és al que es refereix el president Zapatero amb la seva jovialitat característica: “Objetivo conseguido”, frase antològica que sublimina allò de “Apoyaré el Estatuto que apruebe el parlamento de Cataluña”. Però això ja ho sabíem, oi? O algú en tenia cap dubte?

Doncs es veu que no, es veu que per alguns catalans el tema no era gens clar, i ara toca tornar a descobrir que la península plural que ens havien venut no acaba de ser del tot possible. El detall sense importància és que per pactar calen dos. I resulta que l'altre poble que ha d'acceptar-ho és Espanya. Valor i molta sort.

Vivim uns dies de gran exaltació, de proclames de fermesa, d'apel•lacions gairebé cada minut a la dignitat, de crides patriòtiques diàries. Tot sembla haver rebentat de cop i, ara sí, podria pensar un ingenu, ara sí que la nostra classe política reaccionarà. La veritat és que fa goig sentir als nostres representants aquests dies revolts. Un dels grans espectacles que s'ofereix a un català és veure els seus dirigents en el periòdic exercici d'indignar-se contra Espanya. Però del mateix foc don surten les flames de l'ira s'escolten ja veus que demanen refer el pacte constitucional i estatutari, que cal tornar a bastir els ponts, que no es precipitéssim, que evitem extrems perillosos, que valorem tot el que hem guanyat (?) i, sobretot, que no prenguem mal. Llegir els diaris socioconvergents aquests dies fa posar pell de gallina. I de les tertúlies plenes de gent sensata i espanyolament civilitzada, que ens veu als independentistes com una colla de frikis que ens mengem als nens crus, arriben ja a les nostres orelles dolces melodies sobre la “responsabilitat”, l”alçada de mires”, el “sentit d'estat”, i altres bellíssimes paraules que sempre s'usen unidireccionalment. Per damunt de totes, brilla en el seu esplendor la idea de “seny” entesa no com a ponderació mental sinó com a renúncia a ésser.

Mentrestant, els espanyols, tranquil·líssims, a esperar. Com va dir Cánovas del Castillo farà només 140 anys, “El catalanismo? Cuestión de política literaria”, frase que ha estat superada per la de fa dos dies d'Alfonso Guerra: “No pasará nada, están obligados a hacer ruido” o els més eufòrics “Viva España” de Manuel Fraga i “El fin del proceso de descentralización”, del president Zapatero, enorme en el procés de mimetitzar-se en Bertram Wooster de Wodehouse. Ens coneixen millor que nosaltres mateixos. Cridarem, ens manifestarem, omplirem quilòmetres de ratlles en articles i blocs, i d'aquí un temps, ja esbravats, els nostres representants, pentinats i nets com sortits de la dutxa, tornaran disciplinadament a fer allò que han estat fent tots aquests anys, anant tirant fins que d'aquí uns anys tornin a indignar-se. No és cansat, no, és esgotador.

Fa angúnia veure dilapidat tant talent dels nostres millors homes, instal·lats en la gestió de les misèries, quan podrien estar manant i dirigint un país dels de debò. Sempre em desconcerta la bovina acceptació de l'statuts quo provincial per part d'executius, empresaris, directius, catedràtics, intel·lectuals, polítics, és a dir, la classe dirigent de tot país normal i que a Catalunya han renunciat al lideratge per convertir-se en una classe dirigida. Com ho suporten? Per què prefereixen ser manats a manar ells? Ni idea, això només ho saben els espanyols, per mi és un complet misteri. Deu ser part de la nostra cadena d'ADN, vés a saber.Canviaran les coses, ara? Tindrà raó Alfonso Guerra? És a dir, a més de fer política literària, farem política política? Sobren paraules i falten fets. Ja saben que jo opto per la via de la proclamació unilateral de la independència demà a l'hora d'esmorzar, però entenc que no tothom ho comparteix. Molt bé, d'acord, però crec que hauríem d'exigir fets que corroborin tanta indignació verbal: per exemple, per què no abandonar les Corts espanyoles en senyal de disconformitat? Per què no votar una resolució al Parlament a favor del dret a l'autodeterminació o, al menys, de la plena vigència del projecte d'Estatut que sortí del mateix Parlament? Per què no incloure en els propers programes electorals que no es donarà suport a cap llei espanyola fins a recuperar, íntegre, l'Estatut mutilat? En definitiva, per què no enfrontar-se a Espanya amb fets polítics consumats i no paraules? És clar que hem de cridar, i per res del món no em perdria una manifestació en la que, si Déu vol, els brams d'independència trepanaran les orelles del nostre President i de tots aquells que sempre troben una excusa per endarrerir-la. Però cal alguna cosa més. A banda de cridar que som una nació cal practicar-ho. I votar en conseqüència. Seria molt trist que el senyor Guerra tingués raó.

50.306 lectures

Comentaris (5)

És la por
Votarem Reagrupament. Això és ben clar des què va crear-se. És cert que no passa mai res. Però també ho és que quan ha passat alguna cosa hem rebut. Si no hi hagués por, el 70% de CiU votaria directament Reagrupament. Independència sense subterfugis ni eufemismes. Però, ah... la por. La maleïda por. La sàvia por. I és que algú pot pensar que de Milosevic només n'hi pot haver un a Europa? Dit això, és cert que si la por fos injustificada, faríem els catalans en aquests moments un ridícul espantós.
el poder de Catalunya el tením amb el vot
Les manifestacions, son actes que a catalunya no ens han servit per a res, per que despres tot ha continuat igual, de que en fem d'anar a cridar pels carrers, si despres no som coherents amb els nostres actes. El vot es la millor manera d'actuar, si el sabem posar en el seu lloc, i ara el seu lloc, es en una candidatura transversal independentista. Estic d'acord amb la Montserrat, i l'Enric.La força de la democracia es el vot a les urnes, reflexcionem-hi.Ciu fa pena, Erc, tambe el pp no diguem, i pscpsoe, ja ho veiem, que ens queda?.De tota manera el que ha fet ERC , sens adonarsen, ha sigut desenmascarar els partits politics actuals, potser alguns que estaven cecs, obriran els ulls.
Que passi o no alguna cosa, depèn de nosaltres, la societat civil, perquè nosaltres som Catalunya.
Completament d’acord amb tot el text, llevat d’un punt. Els millors homes i les millors dones d’aquest país, malauradament, no fan política, ni manen, només es dediquen en la mesura del que els és possible o, de vegades, fins i tot, gairebé impossible, a fer país, a mantenir vives les tradicions, la cultura i la llengua catalanes. Amb el seu dia a dia, amb la seva fermesa, amb la seva voluntat de ser i d’existir com bonament els plau: com a catalanes i com a catalans.
Son aquesta gent, som aquesta gent, els que hem de dir prou, som nosaltres els que finalment haurem de decidir sobre el destí de la nostra pàtria, qui si no? Només ens cal emprar el mateix seny que sempre hem tingut, sense necessitat que ens ho demanin certs polítics amb aquell to de sempre, tan fastigosament paternalista. Com si els catalans fóssim nens de pit que no sabem el que ens fem, es clar, com som tots uns immadurs... Aprofitem doncs aquest seny i aprofitem-los a ells també, aprofitem a tota la classe política catalanista per assolir les nostres més que legítimes fites. En aquest tram decisiu de la nostra història, si volem arribar molt més lluny d’on som ara, ens agradi o no, l’haurem de fer tots junts. Hem de ser més intel·ligents i més assenyats que els espanyols. Han comès un error, però són tan ingenus que encara no se n’adonen. Mentre tant, els em de sorprendre, hem de ser capaços d’unir-nos en una sola veu per reclamar senzillament allò que forma part dels drets humans fonamentals, emparats per l’ONU i signats per Espanya: el dret a l’autodeterminació dels pobles. Hem d’aconseguir com sigui la declaració unilateral d’independència de Catalunya, perquè és l’única pàtria que els catalans reconeixem com a nostra. Però si no som capaços d’aglutinar les nostres veus i que el clam doni la volta al mon les vegades que faci falta, al final ens pot acabar passant com als indis nadius americans, que amb tantes lluites i desavinences tribals, van menystenir l’enemic comú i van acabar per ser totalment dominats i esclavitzats de mala manera, fins al punt de ser exterminats culturalment i com a poble.
Caminem doncs junts cap a la independència, fem que el 10 de juliol sigui un dia d’aquells que els espanyols no oblidin fàcilment, cal que quedi gravat a les seves memòries i que el recordin com l’inici de la fi de la colonització espanyola a la península ibèrica.
Però potser sí que teniu raó i al final, com sempre, no passa res, però sóc del parer que això, en certa mesura, només depèn de nosaltres. I crec també que els patriotes catalans hauriem de ser els primers en començar a creure'ns-ho
Hem de fer que passi alguna cosa
Hem de fer que passi alguna cosa.
I si aconseguim una candidatura independentista única, a les properes eleccions, llavors sí que passarà alguna cosa.
Ens hi hem d'esforçar tots.
Per això penso que cal anar a la mani del dia 10, per visualitzar aquest desig d'anar tots junts, malgrat les nostres diferencies, i deixar clar cap on volem anar ... la independència.
El pitjor de to
El pitjor de tot és que en Guerra té raó "No passarà res". Una mani a modus de catarsi col.lectiva?
I ?
Es van publicar les balances fiscals. No va passar res.
Es va legislar el pitjor finançament de la història, sabent com se sabia ja que venia una crisi de cavall. No va passar res.
Han humiliat l'estatut durant quatre anys al corredor de la mort i no ha passat res.
I ara, la intenció dels partits que tot ho distorsionen, és que no passi res.
O els reagrupats som capaços de transmetre a la ciutadania que cal fer esclatar aquest sistema d'esclavitud amb España, o tindrà raó en Guerra i no passarà res.

Total 5 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament