Els Déus –i jo diria també que Santa Eulàlia– han volgut que, en bona part, l’èxit del moment fundacional que estem vivint recaigui en dues persones: el president Mas i Oriol Junqueras, líders del primer i segon partit de Catalunya, ambdós amb el mateix objectiu: l’Estat propi.

Superat l’estat de xoc del resultat –perquè em pensava que érem més, perquè desitjava que l’home que ha provocat el més gran desafiament a Espanya des de Francesc Macià tigués la majoria excepcional que reclamava, perquè les coses podríem simplement, per una vegada, fer-les més fàcils– que els arbres no ens deixin veure el bosc és imperdonable. Hi ha una esplèndida majoria sobiranista, el país és viu i tira endavant i el pacte nacional s’imposa com l’espurna que ho pot tornar a encendre tot.

El president va utilitzar la frase de Miquel Martí i Pol, del “Tot és possible”. Però ara ja no podem recrear-nos més en la bellesa dels moments passats, i per això, ara a mi m’agradaria reivindicar Joan Vinyoli i el seu “Tot és ara i res”.

A resultats electorals excepcionals, governs i majories excepcionals. NO estem parlant de si fem o no més escoles bressol, sinó de si tirem endavant un procés d’independència. Qui prioritzi la tàctica partidista sobre el país serà arrasat en les properes eleccions. I per això no amago la immensa i absoluta il·lusió que em produiria un govern Mas-Junqueras, probablement la millor demostració que hem cremat del tot les naus autonomistes i de fer visible la voluntat de refundació de Catalunya.

En la responsabilitat d’Artur Mas i d’Oriol Junqueras de trobar la manera de compartir el projecte hi haurà una de les claus de l’èxit. Han de ser capaços de compartir projecte; de ser conscients que la victòria només es pot aconseguir si treballen junts; de celebrar com a èxits propis qualsevol fita que assoleixi el país, vingui d’on vingui.

El moment és d’una transcendència històrica enorme. No n’hi ha prou a declarar-se independent, cal construir un estat. És a dir, cal construir un projecte. I compartir-lo. “Tot és ara i res”.

Finalment, no voldria, però, acabar sense donar les gràcies al president Mas. Pel coratge i la valentia amb què s’ha enfrontat l’stauts quo espanyol, per sumar-se al poble en la seva reclamació de llibertat, arriscant-ho tot, per haver provocat que per fi el món s'adoni de l'existència d'una vella nació d'Europa perduda i esborrada dins les fronteres espanyoles.

Al president i a Oriol Junqueras, gràcies per iniciar un camí sense retorn.