La veritat oculta d'un viatge a Estrasburg (1)

Quim Torra, Jordi Cortada i Antoni Abat

Dijous 13 de gener

Sona l'alarma a ¾ de 7. Com sempre, s'aixeca primer la Carola i procura anar despertant els nens. Una feina més difícil i esgotadora que presentar una demanda a Estrasburg - i que cal fer cada dia-. Mentre acabo de preparar els entrepans, un SMS ens avisa que hi ha hagut filtracions, la ràdio en parla i La Vanguardia ens dedica un article. Una hora després, surten cap a l'escola. Em quedo sol a casa. Faig el te i una torrada. Després, em dutxo.

Les últimes setmanes han estat frenètiques, amb reunions al despatx d'en Jordi Cortada, trucades incesants, emails i SMS constants. Feia mesos que en Jordi em parlava de la possibilitat de presentar un recurs contra la sentència del TC sobre la reforma de l'Estatut però no ho havíem concretat fins a finals d'octubre. Ens havia acabat de decidir el fet que podríem comptar amb l'assessorament del professor Bertrand Mathieu, professor de La Sorbona i president de l'associació de constitucionalistes francesos. Ell també pensava que s'havia vulnerat l'estat de dret durant la tramitació del recurs al TC. Després vam contactar en Toni Abat, professor de dret públic de la Universitat de Nova York, amb qui ja havíem treballat arran d'un altre projecte que farem plegats, la traducció al català i anàlisi jurídica de la sentència sobre Kosovo. Va acceptar portar la direcció tècnica. Estàvem en bones mans. Valia la pena intentar-ho.

A les 9 acabo de fer la maleta i surto cap a l'Ateneu. Porto només, la còpia de la demanda. A dos quarts ens trobem amb en Jordi i anem al Moka, antiga seu de Ràdio Associació durant la República, a fer un cafè. Perfilem el que direm. Decidim que porti ell, com advocat, l'exposició. No volem sortir del marc jurídic, cal deixar molt clar que estem en un procés judicial. Un altre SMS ens diu que Catalunya Ràdio ha donat la notícia i les agències també. Contactem en Joan Capdevila, que està atrapat en un embús, però que arribarà més tard.

Deu minuts abans de les deu veiem les càmeres de TV3. Arriben també alguns companys d'El Matí, en Carles Puigdomènech i en Pere Navalles. Ocupem les taules reservades a la cafeteria de l'Ateneu. Hi ha l'amic Jaume Clotet i altres periodistes. Més dels que esperàvem.

En Jordi comença exposant els arguments de la demanda: vulneració del dret a un procés equitatiu i a obtenir una resolució en un temps raonable. Concreta les causes: politització del TC, recusacions dels seus membres, filtracions a la premsa, declaracions polítiques, caducitat dels càrrecs, 4 anys de procés. Tenim, a més, un darrer trumfo: les mateixes declaracions que va emetre la presidenta sortint del TC, Emília Casas. Si ella mateixa ho admetia! Jo només intervinc per exposar tres arguments que considerem irresistibles per a haver-nos fet fer aquest pas: deixar constància de les infraccions comeses, sentit de responsabilitat com a catalans de lluitar democràticament pels nostres drets i finalment que el dimarts que ve, dia 18, la sentència esdevé ferma: és a dir, que contra els que diuen que no servirà de res, el que sí és segur és que si ens quedem de braços plegats fins i tot perdrem aquesta darrera oportunitat. L'Abat tanca la nostra argumentació amb unes precisions tècniques.

Torn de preguntes. Els periodistes demanen saber les probabilitats de guanyar. Som prudents, sabem les enormes dificultats d'aquesta iniciativa. Argumentem que hem intentat fer la millor demanda que hem sabut des d'un punt de vista jurídic. Donem molta importància als noms de l'Abat i en Mathieu. Justament, això provoca un moment d'hilaritat general quan el periodista de Catalunya Ràdio suggereix que canviem el nom d'El Matí pel d'El Mathieu.
Acabem. Fem unes fotos junts i TV3 enregistra en Jordi. Quan se'n van, entrem a fer un darrer cafè amb tots els matinaires, en Jaume i altres amics. Riem, imaginem i somiem.
Quedo amb en Jordi a 2/4 de 4. Tinc temps d'anar a casa, menjar un dels entrepans i posar la tele, just al Telenotícies. Després de la Tura -que ha contraprogramat una roda de premsa aquest matí- sortim nosaltres. La demanda a Estrasburg és la segona notícia del dia. Això ja no hi ha qui ho aturi.

A les 3 sóc a l'estació de Sant Gervasi. Estic tan perdut en els meus pensaments, que el ferrocarril, un semidirecte trampós, em porta fins a La Floresta. Amb una vergonya infinita truco en Jordi que em vingui a esperar a l'estació de Sarrià, que estic re-tornant. Arribo a ¾ de 4, dissimulo com puc, i enfilem cap a l'aeroport.

Viatgem amb una companyia estranyíssima, Flywork Airlines, que ens porta a Berna ( i des d'allà hem reservat un cotxe per anar fins a Colmar, a 60 km. d'Estrasburg). Al final, som només 9 passatgers a l'avió, que és d'hèlices. Puntualitat helvètica. Ens enlairem a 2/4 de 5.

M'enduc un llibre que m'acompanyarà en aquest viatge, Les coses tal com són,de Màrius Torres, recent sortit del forn de la impremta. És la prosa de Torres (cartes, articles, dietaris) que han antologat en Pere Ballart i en Jordi Julià. Penso que és un llibre d'Acontravent que quedarà. Em preparo quatre notes per a la presentació que fem dimecres 19, a Lleida.

Com sempre que travessem els Alps m'enganxo a la finestra. Aquell desert de neu em sedueix. No em canso mai de mirar-lo i trobo que el blanc té una gamma de tons insospitats. I aquesta tarda, que volem tan baix que gairebé sembla que toquem els pics, mentre el capvespre s'encén amb el roig de la posta, com si volgués rostir la neu a la brasa, penso en Gaziel i el seu Seny, treball i llibertat, el millor llibre escrit per un català sobre Suïssa. Parlant de la Jungfrau, afirma: “És tan alta, que les darreres clarors del capvespre ja fa estones extingides del tot al seus peus, encara l'atenyen de ple, sols a ella, rosades, verdoses, gris-perla, moradenques, espurnejades de lluïssors d'argent. Tota l'enorme mola és una pura fosforescència virginal (...) El firmament, darrera la Jungfrau, te una vaga tonalitat daurada, molt lleu i difusa, com el fons d'or vell, passat pels segles, de les icones bizantines. Només viu ella, la muntanya, blanca com una núvia, dins el misteri de la nit -i fins em sembla que la veig respirar suaument, sota els seus vels gelats que lluen amb fulgors d'escata".
Penso en Gaziel, i en Torres, i en aquest viatge camí d'Estrasburg via Berna, i amb tornada per Basilea i un somriure m'apareix a la cara. Fa quatre anys jo travessava cada setmana aquests Alps des de Zurich amb un power point a l'ordinador, i ara ho faig amb una demanda a la maleta. Esgarrifa pensar què pot ser de mi d'aquí 4 anys més.

Arribem a les 6 en punt, no cal ni dir-ho. Flywork pot ser una low-cost, but it works. Primer problema: ens falla la reserva del cotxe perquè vam encarregar-la a les 4, per error. La cosa podria complicar-se perquè l'aeroport de Berna és quasi més petit que el de Sabadell i a les 6 només queden un parell de dones de fer feina. És fantàstic com la capital d'un dels països més importants del món pot ser tan poqueta cosa. Aniria bé que els federalistes espanyols -que probablement també serien uns 9, com els passatgers d'avui- es passessin per l'aeroport de Berna, a veure el pa que s'hi gasta, en això de les federacions, quan són de veritat. Al final, tanmateix, una hora després, trobem un cotxe disponible.

Berna-Basilea-Colmar, Suïssa i Alsàcia. El cor d'Europa. Condueix en Jordi. Plou. Arribem a les 9. Sopem a la Brasserie del nostre Hotel, el Bristol -un Best Western de 3 estrelles- : filet al punt amb salsa bernesa i una mica d'amanida i patates fregides. Vins alsacians, començant per un moscat i acabant amb un negre, excel.lent. Sortim a passejar per Colmar, amb aquella estranyesa que fan aquests pobles alemanys afrancesats. En Jordi no para de rebre Sms de felicitacions. Jo, que he canviat de companyia fa poc, tinc el meu mòbil sense cobertura. El casc antic de Colmar em recorda Winterthur. En Jordi em pregunta: “I si no hi hagués registre, al Tribunal d'Estrasburg?”. Ens posem a riure, histèrics, com dos nens.
(Seguirà)

8.100 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament