La mentida com a estructura d’Estat

"Ho han practicat durant tants anys que han acabat perdent la consciència de l’exageració. Les aboquen pel broc gros, sense control, sabent que tothom sap que menteixen i ni tan sols intenten dissimular: acusacions de nazisme i terrorisme, el valencià ve de l’iber, la unitat té 3.000 anys, o 4.000 anys..."
La mentida com a estructura d’Estat

“Rajoy ordena al PP que eviti l’enfrontament amb Catalunya. Els populars arriben a la conclusió que els xocs nodreixen el sobiranisme. El PP evitarà les estridències”. Era un titular de La Vanguardia  del 2 d’octubre i es parlava d’una “nova estratègia de Rajoy amb Catalunya”. Ho havien constatat al llarg dels mesos i la Via Catalana va confirmar el fracàs. Les enquestes són, una darrere l’altra, inapel·lables. Les últimes donen més d’un 80 % a favor d’un referèndum i els sís tripliquen els nos. I el PP s’ensorra.

L’unionisme ha comès molts errors, però el més bàsic ha estat el de la propaganda, que ara, ells no ho saben, se’n diu ‘comunicació’. Ho havia explicat Miquel Sellarès: les guerres del segle XXI no es fan amb armes, sinó amb els serveis d’intel·ligència. Quan una quarta part de la població surt al carrer en contra del que has pregonat durant anys és que estàs perdent la guerra per invisibilitat.

El poder menteix sempre, però en el cas de l’Estat amb Catalunya s’han superat totes les mesures. Els polítics menteixen sempre, però no es pot fonamentar la política en l’engany sistemàtic. Quan l’encanteri es converteix en una estructura d’Estat, l’Estat fa fallida. Es pot enganyar a tothom algun temps, i a alguns tot el temps, però no es pot enganyar a tothom tot el temps, segons la coneguda sentència d’Abraham Lincoln.

L’error de l’espanyolisme és que ha generat una propaganda més per a consum intern que no pas per als catalans, en els quals suposadament havia de fer forat. Un suspens directe en l’examen d’ingrés de qualsevol escola de publicitat. L’exemple perfecte el constitueix un espot que UPyD va difondre durant la campanya de les eleccions catalanes, penjat a YouTube com a “Parodia y mofa de Toni Cantó (UPyD) al independentismo catalán”. Ha estat justament això, una paròdia i una mofa, ridícula, increïble, insultant, impossible d’empassar per un català per més unionista que fos. Una agressió a la intel·ligència que genera el contrari del que persegueix.

El PP va ser incapaç d’aprendre la lliçó després de vuit anys a l’oposició per la mentida de “les dues línies d’investigació” arran dels atemptats islamistes als trens de Madrid. El PSOE va ser incapaç d’aprendre que negar la crisi no la va ocultar ni menys la va evitar. Ha estat la inèrcia d’uns polítics caducs que no han sabut llegir els nous temps, i menys els nous temps a Catalunya. És manca de capacitat política, però és sobretot manca de cultura democràtica. El que pensi el ciutadà és indiferent, la idea és controlar, tot es pot redirigir, la demoscòpia és la base i els mitjans, l’eina d’inoculació.

¿Es pot construir res positiu i durador, es pot construir un estat sobre la hipèrbole constant? Algú que sempre va de farol no té cap autoritat per proposar res. Personatges sinistres, caricatures de si mateixos, que han desbarrat en tots els terrenys i en totes les condicions, pretenen ser creïbles contra Catalunya.

Individus odiats per l’opinió pública, analfabets estructurals, mestres de l’estirabot, com Aznar, com Bono, com Guerra, com Morago, com Rodríguez Ibarra, han atiat el foc de la catalanofòbia sense considerar que la simple visió de la seua cara genera anticossos. “Quan sento parlar Vargas Llosa em poso malalt”, ha dit Jaume Cabré.

Ho han practicat durant tants anys que han acabat perdent la consciència de l’exageració. Les aboquen pel broc gros, sense control, sabent que tothom sap que menteixen i ni tan sols intenten dissimular: acusacions de nazisme i terrorisme, el valencià ve de l’iber, la unitat té 3.000 anys, o 4.000 anys... El geni Millo acaba d’expectorar que Catalunya s’exclourà del pluralisme i l’humanisme si surt d’Espanya.

Han estat mentides òbvies, barroeres, que fereixen la sensibilitat dels destinataris, però han estat sobretot mentides sense un mínim d’intel·ligència. Han aplicat una estratègia no ja poc adequada en la societat global de la comunicació, sinó anterior fins i tot a la televisió. Arguments per a la vella ràdio, quan el ministre de Propaganda Goebbels podia triomfar amb els seus famosos principis. Però una mentida repetida cent vegades no acaba sent veritat, sinó cent vegades ridícula quan mil canals diferents ofereixen uns altres punts de vista. I Goebbels va atiar els cristians contra els jueus, però no pas els jueus contra ells mateixos, un altre error fonamental.

No han entès res. Enfronten els esquemes del franquisme contra una revolució líquida, netament contemporània, molt participativa, molt tranquil·la, molt cerebral, en què centenars de milers de persones es prenen la molèstia d’anar a votar un diumenge en unes urnes d’atrezzo, o poblen els balcons i els carrers de banderes, o compren en massa una loteria alternativa, o s’inscriuen amb cura en una pàgina web i van ordenadament al lloc que els assignen en una manifestació quilomètrica. No es tracta de simples demostracions col·lectives, sinó d’accions molt complexes de subversió responsable i coordinada. Aquesta és una sublevació de les classes mitjanes, dels professionals, de l’avantguarda social, culta. I això es vol combatre amb l’insult, l’astracanada, la provocació i la repressió. Catalunya viu la revolució dels estels i ells branden una constitució tronada.

Quan les grans audiències han detectat que la mentida és sistemàtica i ubiqua, en queden vacunades. Les portades de La Razón o l’Abc fan riure. Publiquen la fi del món i la gent se’n fot, i surt a l’APM. I que vagin alerta alguns diaris catalans perquè al lector d’avui no se’l pot entabanar sense un cost. Ho va dir el vell militant socialista Jaume Sobrequés quan van començar a aparèixer propostes insubstancials per dividir els catalans. “El federalisme és mentida, en trenta anys al PSC no se n’ha parlat mai”. El confederalisme és mentida, la Declaració de Granada del PSOE és mentida, l’apel·lació a la moderació és mentida. És mentida que Alberto Fabra tanqui Canal 9 per salvar col·legis o hospitals, són mentida els pressupostos de Montoro, són mentida els trens de Rodalies, és mentida la por...

La fal·làcia s’ha convertit en estructural. Arriba un moment en què tot cau en el mateix sac, la “relaxing cup of café con Leche”, la plataforma Castor, els brots verds, les balances fiscals, l’AVE, les autopistes radials, el corredor central... La superxeria és còsmica. Els polítics espanyols han engegat la centrifugadora de l’engany i a Catalunya el nombre d’independentistes no para de créixer, perquè l’alternativa sí que és real.

Quan la distorsió i l’exageració són la norma, i tota una col·lectivitat –l’espanyola– hi participa alegrement, no hi ha entesa possible i un acaba esclatant. Xavier Rubert de Ventós ja va manifestar en un moment inicial del procés que de gent així no en volia saber res, només els volia tenir lluny, fan feredat, provoquen psoriasi.

És el fracàs de la manipulació tal com s’ha entès durant les últimes dècades. No han sabut bastir un discurs nou i estan morint amb la Transició, una altra mentida. Ara s’adonen que s’han equivocat d’estratègia, però sabem que tot el que proposaran serà també mentida. Sabem que la mà estesa és mentida i sabem que les amenaces són mentida. I sabem que la força de què es vanten és mentida i que, quan el xoc de trens arribi, els castells d’Espanya es fondran com un gelat al sol. Perdudes les proporcions, fora de tot contacte amb la realitat, Espanya fa temps que ha esdevingut un holograma per als catalans.

6.151 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament