La ceguera i el mur

"Per què es va estar tant atents a les reivindicacions d’Euskadi i als drets de Navarra en el moment constituent? Per què a Catalunya no se li va voler donar un tracte d’igualtat amb ells? Tal vegada perquè faltaven els morts damunt la taula?"
Manuel Milian Mestre
Manuel Milian Mestre
Premi Pau de Tars 2012

Durant anys he tractat de persuadir els capdavanters del Partit Popular espanyol que entenguessin la realitat catalana en totes les seves dimensions. Durant anys he buscat un camí per traçar un pont entre el que Catalunya és –mantenint-se fidel a si mateixa- i el que els castellans haurien d’entendre. Durant molts anys, per sobre dels raonaments escrits i dels enteniments discrets al més alt nivell de la Generalitat i del Govern de Madrid, he de confessar que no me’n vaig sortir i que una i altra vegada em vaig estavellar contra un mur absurd d’incomprensió. Ja molt cansat de trobar la ceguera com a interlocució, l’any 2000 vaig abandonar la política i el partit que personalment tant havia contribuït a la seva creació. Per a mi, aquell va ser un fracàs absolut, i a dia d’avui, més que mai, em sento profundament frustrat per veure lo inútil que va resultar haver-li dedicat a aquesta causa trenta-cinc anys de la meva vida. L’any 2000, al deixar la llista de Diputats al Congrés, vaig pegar un viratge a la meva vida, abandonant l’enorme vocació política que tenia, i dedicant-me a treballar profitosament per a les empreses i a predicar, tal vegada al desert, sobre l’estupidesa humana que inunda a una certa part de la classe política i cega als governants de Madrid. El que acaba de succeir el dia 12 de desembre és l’evidència de que jo no estava equivocat fa trenta anys quan una i altra vegada insistia en un tracte diferencial i peculiar per a Catalunya, i que la raó dels catalans era igual o superior històricament a la dels bascs, tan sols que aquí no teníem ni ETA ni els morts. 

Aquest article vol ser una confessió del meu fracàs. Anys i anys, hores i hores perdudes amb explicacions i negociacions, amb l’única comprensió i suport per part del President Tarradellas, de Fraga i del President Pujol, me’n vaig fer un tip d’escriure raports e informes per clavar a la mollera dels presidents del PP la inexcusable urgència de buscar un vestit a la mida a Catalunya per no arribar on avui hem arribat. Mai m’havia trobat amb tanta ceguera i incomprensió de l’altra banda de l’Ebre, ni en els meus càlculs racionals cabia aquest cúmul d’irracionalitat. Fins i tot, alguns d’aquests personatges madrilenys ni tan sols s’atansaven a la idea que alguna aproximació a les vivències i a l’ésser de Catalunya era convenient fer. Els més obcecats ni a la sola hipòtesi arribaven. En grau superlatiu José María Aznar va tancar la porta, després del Pacte del Majèstic, a qualsevol voluntat de construir un pont amb Catalunya a partir de la majoria absoluta que les urnes li van conferir l’any 2000. Tothom ha pogut comprovar la indigestió política que l’èxit extraordinari d’aquelles eleccions van suposar. El 2004, ja fora del partit, a petició d’un actual Ministre i del aleshores Ministre de Defensa, Federico Trillo, vaig dirigir un informe al candidat Mariano Rajoy, avisant-lo de la deriva que a Catalunya prenia l’opinió pública i la societat vers un sistemàtic creixement d’ERC a causa dels mals gestos, les displicències orals, i les incomprensions que havia prodigat l’últim govern d’Aznar. Qui va llegir l’informe podria acreditar que no em vaig equivocar ni d’una coma: vaig clavar fins i tot els resultats. Ni cas!

Aquestes raons han fet que jo digués en públic a través de mitjans de comunicació audiovisuals i escrits durant més de 10 anys el que pensava; per aquestes raons objectives he estat aquests anys descarregant les meves bateries de retrets, de crítiques i de discrepàncies amb la política del que va ésser el meu partit i al que li vaig dedicar pràcticament els millors anys de la meva joventut. Tot aquest cúmul de circumstàncies fa que avui pugui acusar de sobirana estupidesa aquests governants del PP que han fet per lustres ulls clucs a la meva sensatesa, a les meves previsions, als meus advertiments. Es pot ser cec, però fins i tot els cecs escolten. Aquí han sigut sords i només han volgut escoltar afalacs i benaventurances dels membres servils del seu entorn, que tan sols buscaven el poder, la glòria o millorar el propi currículum. Ni tan sols van escoltar a Josep Piqué, que va donar mostres evidents de flexibilitat amb ells. Per això avui no sento cap pietat per la sorpresa que Artur Mas i aquest entorn d’esquerres ahir li van propinar com un repte sense retorn a la política de la integritat d’una Espanya mal construïda a partir del ‘café para todos’. Tarradellas ja ho va profetitzar en el seu dia: ‘disset governs, disset parlaments, disset administracions... això no funcionarà mai!’.

Per què es va estar tant atents a les reivindicacions d’Euskadi i als drets de Navarra en el moment constituent? Per què a Catalunya no se li va voler donar un tracte d’igualtat amb ells? Tal vegada perquè faltaven els morts damunt la taula? Per què alguns ignorants del cap d’amunt s’atreveixen a negar la realitat nacional de Catalunya i, en canvi, accepten un fet diferencial basc, que mai va tenir una nacionalitat històrica? És tal vegada el fet racial o ètnic raó superior al fet nacional català almenys fins al segle XV? Jo penso que la gent que s’estalvia darrera del mur que han construït a Madrid les paraules d’un compromís possible, haurien de reflexionar envers a les conseqüències que algun dia podrien ser dramàtiques de l’esdevenir, amb referèndum o sense referèndum, amb qualsevol fórmula absurda que no passi per la reconsideració de l’actual status o pel reconeixement explícit del caràcter nacional de Catalunya. Jo no demano més, perquè no crec a aquestes altures de la història que la independència sigui la solució a tots els problemes d’aquest país. Ben al contrari, he anat forces vegades al Quebec i he pogut visualitzar les conseqüències econòmicament desastroses dels dos referèndums d’independència fallits. Ara bé no m’agrada que es facin les coses des d’un castell emmurallat al que no penetra ni tan sols el dubte d’una distinta manera de veure la realitat. Ni menys m’agrada l’obcecació sistemàtica dels polítics de Madrid, que ja al seu dia no van arribar a entendre la bona voluntat de Francesc Cambó “per la concòrdia”.

El concepte 'caudillista' castellà pot portar al segle XXI a una trencadissa territorial d’Espanya o a nous conflictes virulents que Déu faci no tinguin que veure amb el passat. Avui en dia hi ha una discriminació fiscal i financera a vegades escandalosa entre les comunitats que aporten recursos a la solidaritat interterritorial i a aquelles que dissortadament els reben, els malgasten, o no els administren de forma solidària. Quina casualitat que, al marge de Madrid, aquesta tara negativa la tenen que suportar les tres Comunitats de l’antiga Corona d’Aragó i catalanoparlants (Catalunya, València i Balears). Això té alguna raó d’ésser, i si més no hauria d’exigir al cecs del Govern central un xic de prudència i de sensibilitat. Mariano Rajoy s’ha equivocat greument amb Catalunya, o l’han fet equivocar els consellers del seu entorn que tal vegada de catalans no tinguin més que el nom. Sento haver de dir aquestes coses, però és un desfogament després de tants anys d’incomprensió per un sistemàtic sentit comú, que alguns de l’ex meu partit van qualificar de bogeria. Aquell boig, com em deien, ara veu amb tristor les conseqüències d’una ingent imprudència e imperícia política que ens ha deixat, anys després, com era previsible, a les portes del conflicte. Veurem com acabarà...Manuel Milián Mestre Periodista valencià. Ha desenvolupat la major part de la seva vida a Catalunya. Va ser fundador d'Alianza Popular, però va trencar amb el PP l'any 2000 a causa de la seva deriva anticatalanista. Va fundar també el diari 'El País', i actualment és col·laborador de premsa, ràdio i televisió. És una de les persones més informades del que es cuina a la llotja del Bernabeu.

6.052 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament