Independentisme exprés

Eugeni Casanova

He sentit Josep-Lluís Carod-Rovira en una entrevista de ràdio vantar-se d’haver encunyat el terme independentisme exprés  i ridiculitzar “els que volen marxar demà”. Gairebé tots els seus companys de partit han burxat en el tema. L’exconseller Huguet ha dit que “l’independentisme exprés ha fet el ridícul” i que “el pols amb l’independentisme exprés l’hem guanyat nosaltres”, per citar un parell de títols de premsa. Joan Puigcercós assegura que “l’independentisme exprés no existeix”, i  Joan Ridao acusa les últimes tendències del catalanisme de “profetes naïf i  sobiranistes conversos i sobreexcitats, vinguts de fa poc a l’independentisme”. El secretari general de ERC s’ha fixat com a objectiu un “independentisme gradualista”. Per la seua part, Artur Mas ha dit de manera reiterada que no s’ha de tenir pressa en les reivindicacions nacionals.

La Pàtria , l’oda de Bonaventura Carles Aribau que marca l’inici de la Renaixença, és de 1836, tot i que diputats catalans ja van intentar que la Constitució de Cadis de 1812 reconegués alguns trets de la personalitat del país. Les accions d’afirmació nacional a Grècia van començar en dates paral·leles a les catalanes. Després de les primeres proclames, en uns pocs anys, si no mesos, els hel·lens havien iniciat una guerra d’alliberament i el 1822 proclamaven la sobirania d’una petita part del territori, que les potències no van reconèixer fins al 1830.

Bèlgica es va declarar independent aquest mateix any, Noruega, el 1905 i Finlàndia, el 1917. Després de la Primera Guerra Mundial van venir Polònia, Txecoslovàquia, Bulgària, Romania, Albània, Iugoslàvia, Estònia, Letònia, Lituània i Hongria. Islàndia es va incorporar al món dels adults polítics el 1944 i cinc anys més tard es va constituir la República Democràtica Alemanya. Xipre es va convertir en estat el 1959 i Malta, el 1964. Després de la caiguda del bloc de l’Est, el 1991, van arribar, de nou, Estònia, Letònia i Lituània; Bielorússia, Ucraïna, Moldova, Eslovènia, Macedònia, Croàcia, Bòsnia-Hercegovina, Eslovàquia i una colla de països del Caucas. I encara després Montenegro i Kosova.

Poques d’aquestes nacions tenien la història, l’economia, la trajectòria i la consciència de la catalana, si deixem de banda Polònia. Algunes d’elles, com Eslovènia –la primera de les novíssimes a ingressar a la Unió Europea-, no havien format mai un estat, i la seua determinació era difusa, fins al punt que el dia anterior a la declaració de secessió el principal diari de la capital anunciava en portada a cinc columnes que la independència era impossible.

Vist el panorama, Catalunya és el més lent dels vells estats i de les nacions conscients a tancar d’una vegada el seu procés de recuperació política. Després de la Renaixença, el Memorial de Greuges, les Bases de Manresa, el tancament de caixes, la Solidaritat, la Mancomunitat, la conspiració de Prats de Molló, la proclamació de la República Catalana, l’Estatut de Núria, els fets d’Octubre, la guerra, la resistència antifranquista, la transició, l’Estatut de Sau, el pujolisme, els governs catalanistes i d’esquerres (noti’s la cursiva), l’Estatut sense nom, les consultes populars, la manifestació del 10 J… encara és exprés l’independentisme?

Fins i tot països integrats en dictadures africanes com Eritrea o el Sudan Meridional han passat al davant de la tan autoafirmada nació catalana en la no menys lloada democràcia  espanyola. Si alguna característica té la vindicació de la personalitat d’aquest racó de món és, per contra, un estancament ja putrefacte, per bé que sembla que això no representa un problema per als conspicus pròcers que adornen la política amb frases altisonants.

9.287 lectures

Comentaris (1)

Maleïda història!
Catalunya va decidir almenys tres vegades formar part d'Espanya: en el casament d'en Ferran amb la Isabel, en la Guerra de Successió i amb el referéndum per la constitució del 78.

Igualment, sempre ha mantingut la seva identitat pròpia.

Eslovènia no ha fet menys. En un cert sentit ha fet més: en els segles 18 i 19, aquells segles tan importants per a la formació de les consciències nacionals arreu del món, Eslovènia afirmava la seva identitat, al segle 20 va ingressar a Yugoslàvia sabent fer-la valer políticament i legalment, i la seva independència és deguda a aquest desenvolupament històric. Al mateix període Catalunya estava fermament integrada a Espanya. Va pedre el tren.

És a dir, quan realment comptava, la determinació dels Eslovens superava molt la dels Catalans. L'anècdota del diari -com si un diari fos tan important!- és contrastada amb la participació i el resultat del referéndum per la independència el 23 de desembre del 1990. I el poble eslovè va saber defensar aquesta voluntat contra un enemic potent. Vet aquí la determinació dels Eslovens!

Ara feu el que heu de fer, però, sisplau, sense menyspreu cap als altres.

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament