Independentisme

Ferran Requejo, professor de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra
(Barcelona, 28-09-2009)

El creixement de l'independentisme a Catalunya és un fenomen que no sembla que sigui aïllat. La seva acceleració actual sembla tenir un motiu bàsic: la decepció que ha suposat el contingut final de l'Estatut, tant en termes de reconeixement de la realitat nacional catalana com en termes d'autogovern polític i econòmic. La propera sentència d'un Tribunal Constitucional molt deslegitimat pot aprofundir encara més aquesta decepció. Però el tema de fons és polític, no jurídic.

Malgrat les energies, temps i recursos bolcats en la reforma estatutària, el resultat no ha suposat un canvi de model. El marc jurídic de l'anomenat Estat de les autonomies segueix mostrant-se incapaç no ja de resoldre, sinó simplement de canalitzar, el tema històric de l'articulació de Catalunya i el País Basc en una democràcia liberal moderna i amb vocació de futur. Això suposa una situació paradoxal, tenint en compte que aquestes dues entitats nacionals estan en l'origen del model autonòmic. Sense elles, probablement Espanya seguiria sent un Estat centralitzat. Però avui només semblen estar a gust amb aquest model aquells territoris que històricament no van reclamar l'autonomia. Aquest indicador ja mostra per si mateix que hi ha un problema estructural mal plantejat i pitjor resolt en la ja, en aquest aspecte crucial, obsoleta Constitució de 1978.
 
Aquesta Constitució va ser el producte jurídic de la transició dels anys setanta. Una transició que es va fer, recordem, en un context presidit per amenaces de cops d'Estat per part d'un exèrcit en aquells moments molt reaccionari, així com per una clara debilitat dels partits polítics que sortien de la clandestinitat -I amb poca preparació tècnica, bàsicament els d'esquerra i els nacionalistes-. Tot això va influir en el resultat final, especialment en el model territorial. La vocació d'arribar a un consens -que en molts casos es va arribar al preu d'una inconcreció i ambigüitat que després només ha afavorit el poder central- va ocultar fins i tot quina era la qüestió històrica clau per resoldre. Es van confondre dues qüestions que mereixen plantejaments, llenguatges i, sobretot, solucions diferents: la descentralització de l'Estat i l'acomodació política de la seva diversitat nacional. Per descentralitzar un Estat no cal per a res que aquest sigui plurinacional. I la política comparada mostra tant estats uninacionals com plurinacionals bastant més descentralitzats que el cas espanyol.
 
Actualment, és la mateixa lògica del model autonòmic la que incentiva posicions independentistes a les nacions minoritàries de l'Estat. De fet, podem distingir dos tipus d'independentisme, que podem anomenar "independentisme substantiu" i "independentisme estratègic". Tots dos es donen a Catalunya. El primer és el que planteja la independència de Catalunya en el si de la UE com un objectiu legítim, desitjable i possible. L'independentisme estratègic, en canvi, defensa que, donats els límits estructurals del model autonòmic per establir un reconeixement i una acomodació política efectiva del pluralisme nacional, l'única via per arribar a models "més amables" amb les realitats nacionals catalanay basca és reforçar l'independentisme. Aquest últim projecta una idea senzilla, però clara i que tothom entén. D'aquesta manera podria arribar a acords que potser no portin a la independència, però sí a esquemes de partenariat, confederals, consocionals o asimètrics que permetessin parlar amb propietat d'autogoverns nacionals diferenciats tant en el pla intern com en el pla internacional.
 
Fa un parell d'anys vaig dir que el que caracteritzava a Catalunya no era l'autodeterminació sinó la autoindeterminació. Doncs bé, sembla que ara les posicions independentistes volen trencar amb aquesta indeterminació. I la classe política catalana haurà de posicionar-se en aquest nou context. El primer pas a donar per l'independentisme és el de la mobilització ciutadana (referèndums, actes públics, etcètera). Per al segon pas, si com és previsible el poder central no canvia les seves posicions, s'apunten diverses línies: la internacionalització del conflicte; pràctiques de desobediència civil; polítiques des dela Generalitat que desbordin les interpretacions legislatives i de govern centralistes (és a dir, tirar pel dret), en confluència amb les institucions pròpies pot arribar fins i tot a pensar en algun tipus de fórmules d'insubmissió fiscal, etc. Es tracta d'establir un posicionament pacífic, però contundent. I arribat el moment, les institucions del país hauran de prendre posicions clares, i ja no les merament retòriques del passat. Si la legalitat segueix mostrant-se hostil, les institucions catalanes han d'anar apartant-se de la legalitat actual.
 
Fa anys que analitzo els sistemes federals del món. El federalisme modern és una tradició amb més de 200 anys d'història. Hi ha molts models diferents, alguns dels quals ofereixen instruments per regular la diversitat nacional. Defenso les pràctiques federals en molts contextos del món. No obstant això,l'experiència m'ha convençut que és una idea massa sofisticada per la cultura política espanyola, molt simple i amb dos partits majoritaris diferents, però tots dos retrògrads en matèria de pluralisme. A Espanya, a més, pràcticament no hi ha federalistes, gairebé tots són a Catalunya. L'independentisme, tot i les seves incògnites, marca un camí a explorar en el segle XXI.

12.075 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament