I ara, què?

Carles Boix durant la seva intervenció a la 3a assemblea de Reagrupament

Dissabte vàrem fer, tots plegats, un dia bonic, una festa completa. En aquella desfilada, lenta, pacífica, densa i generosa, vàrem brodar, novament, una pàtria completa. Portàvem tants anys ferits per la procacitat de la caverna mediàtica! Tants anys sentint o creient sentir un país que s’anava foradant per tots costats, dessagnat per les divisions d’una batalla infinita i d’una elit política sense cap mesura de les coses! Tants anys devorats pel dubte de si el país encara existiria una, dues generacions més enllà!
 
No ens han dit, durant tants anys, que el país no ens havia d’importar? Que, de fet, no ens importa? No han predicat constantment que l’única preocupació “real” i legítima que teníem és l’atur i l’economia, això és, menjar bé i cagar bé? No ens han instruït en la misèria post-marxista del materialisme més prim? No ens han martellejat amb la necessitat de ser homes sense atributs, modelats en el pòster d’aquell ciutadà despullat, sense arrels, sense horitzons, sense altre principi que l’home sol esclafat pel pes brutal de la maquinària de l’Estat, de la maquinària d’uns jutges llunyans i risibles?
 
Vàrem dir prou i vàrem fer una festa completa. Una festa fraterna, que encabia tothom, en les seves diferències, des de les famílies un punt endiumenjades (de diumenge d’estiu, s’entén, de tirantets, sabates de poc tacó i blau als ulls lleugerísssim) a rastes catalans (amb aquella creativitat anarquitzant i mediterrània a flor de pell), de castellers espontanis (les plantes dels peus negres, el coll regalimant suor) a tietes en bata saludant des de balcons guarnits dels quatre dits del rei de França. Vàrem sortir al carrer i vàrem descobrir que encara existim. Que la nostra voluntat de ser és més forta que mai. Perquè no hi ha res de pitjor que sentir-se sol, sentir que tot al voltant va morint i podrint-se, tros rere tros de carn i d’ànima. L’enemic guanya quan aïlla. El tirà venç quan dispersa i silencia els seus criats, quan aquests darrers no saben ni tan sols si poden confiar l’un en l’altre. El dictador, l’Estat central ho saben. I nosaltres no podem cedir.
 
Vàrem dir prou i vàrem regenerar el país. I la regeneració va venir en forma de metàfora. L’absurda batalla de la capçalera va morir en l’èxit de la convocatòria. La manifestació no va tenir mai ni darrera ni davant. Els intents de robar i monopolitzar l’èxit, aquesta temptació incontrolable del polític, van fallar completament. Les mateixes comitives dels partits, esglaonades pel Passeig de Gràcia, semblaven immòbils entre una riuada que els depassava, que només pensava en Catalunya. Sí, aquella manifestació marca un abans i un després.
 
I, ara, què? Aquesta és la pregunta què ens acompanya en el passeig festiu. Ens la fèiem amb els amics. La sentíem en els veïns que, en l’atzar del moment, ens acompanyaven durant mig hora, clavats en un xamfrà, badant sota una bandera molt grossa. Teniu raó. És una pregunta important. És una pregunta cabdal. Però, no ens precipitem. Repassem, abans, la memòria d’aquesta tarda històrica. Perquè en aquesta memòria hi ha la primera resposta. En el que vàrem viure hi ha la cristal.lització del que volem: ser lliures; i saber que l’envit federalista ha passat a millor vida.
 
“I ara, què?”, repetiu. D’acord. Fem un esforç. Proposem un camí de mínims, un camí que permeti a totes les sensibilitats catalanistes (incloses d’aquells que encara creuen, estranyament, en l’aposta estatutària) avançar. Demanem als parlamentaris catalans a Catalunya i, sobretot, als parlamentaris catalans a Madrid que firmin el següent acord de mínims: “Davant de la sentència del TC, totes les forces polítiques catalanes es comprometen a votar en contra dels pressupostos generals de l’Estat fins que les Corts d’Espanya no aprovin les següents lleis orgàniques: 1. Una llei orgànica que estableixi un sistema de concert econòmic, idèntic al que tenen el País Basc i Navarra, per regular les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat. 2. Una llei orgànica que delegui la decisió de convocar i organitzar referèdums automàticament en el Parlament de Catalunya. 3. Una llei orgànica que reculli el sistema educatiu integrat vigent a Catalunya avui en dia. Barcelona, juliol de 2010.”  Així començarem a recuperar les úniques eines (els vots) per ser lliures, unes eines que ningú va fer servir de debò i que ens han dut on som.

7.711 lectures

Comentaris (7)

Treball i constancia:
Cal que no ens posem més nerviosos. No espero que els polítics facin la feina que esperem d´ells.El buit que hi ha en la política només podrà omplir-se amb una nova candidatura política independentista, que amb prou vots, aconseguèixi la majoria per proclamar unilateralment la independència. Jo només veig factible a mig termini aconseguir l´objectiu. Si més no, s´ha d´intentar.Mentres, no penso capficar-me pel que fagin aquests polítics a terres llunyanes, és un culebrot que no m´interessa.
Molt bo
Molt bo el final de l'article.

Encara que ens diguessin que és anticonstitucional, una resposta unitària d'aquest calibre seria notícia a tot el mon. I això sol ja és un bon motiu per fer-ho.

Cal conflicte polític. Si no som capaços de generar-lo és que no som una nació, o en tot cas es que com a nació estem a la UVI.
Estic d'acord amb molts dels comentaristes
Estic d'acord amb molts dels comentaristes. Sóc partidari de l'organització d'una estructura internacional que sigui capaç de supervisar amb legitimitat inapel·lable un referèndum d'autodeterminació; i després fer-lo. L'estat espanyol no el donarà per vàlid; ni l'acceptarà. La unilateralitat és l'única via, hem de legitimar-nos a través d'elements extraespanyols. Feta la llei, feta la trampa; amb les seves normes mai no ens en podrem sortir.
La centralitat
Ens hem d'oblidar de Madrid, quina obsessió. I dels parlamentaris catalans de Madrid, que no tenen res a pelar. Madrid ja no existeix des de dissabte, perquè no hi ha res més central a la política catalana que l'independentisme. Hem de ser conseqüents i situar Catalunya al centre de tots els nostres actes. Concentrem els esforços en traslladar tota aquesta força viva al Parlament de Catalunya. I la resta seran petits detalls, com els politiquets que tenim a dia d'avui i que acaben de tombar la IP i la ILP. Cal fer fora aquests professionals de la política i regenerar el Parlament de dalt a baix.
La resposta
Una excel·lent reflexió, però la resposta a aquestes propostes ja les sabem:
1. inconstitucional.
2. inconstitucional.
3. inconstitucional.
Tot i això, estic d'acord que s'haurien de demanar. El més important, però, és que l'esperit de la manifestació es tradueixi en vots i això només serà possible amb una CANDIDATURA UNITÀRIA.
Espero que s'aconsegueixi aviat.
De la joia a la expectació
Estic molt d'acord en TOT el que manifesta Sr. Carles Boix. Tant en l'escrit que valoro, com l 'excel•lent parlament que va fer dissabte..., l'emoció estava a flor de pell...en l’assemblea , i a la "mani" no diguem..., avui., encara que ja no amb afonia, si una veu greu, com tirant a ronca...

Però anem al final del seu escrit, com poden (el govern espanyol) reaccionar davant d'aquesta postura per altra part totalment lògica i a mes imprescindible? No cedint?, cedint per no anar al desgavell?.

Posem en una pissarra totes i cada una de les opcions que ens podem trobar i treballem-hi..

Les eines les esmolem per rendir el mes i millor, els parlamentaris que seran escollits, ja han de començar a posar en reflexió totes aquestes qüestions.

Amb molt d’afecte.
Unitat a Madrid sí, per ara
Seria avançar molt aquesta unitat a Madrid que proposes, Carles, per solventar urgentment el moment crític. Nogensmenys, seria una versió augmentada i millorada del peix al cove. El futur de la Nació catalana no pot estar en mans de polítiques i vots cojunturals.

Total 7 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament