Francesc Macià, la feréstega intransigència

Va tenir la tensió espiritual i la força per aixecar tot un poble
Francesc Macià, president de la República Catalana
(14/04/11)

Va ser l'home que es va fondre amb un país, o un país que es va fondre amb un home

El 14 d'abril, una generació va alçar-se amb les banderes de la modernitat, l'esforç i el compromís. Diguem-ne patriotisme. Sense ell no es pot entendre res del que va passar a Catalunya ara farà 80 anys. I una figura destaca sobre totes les altres, Francesc Macià.

Un polític brillant, que s'enfronta als polítics professionals, a l'exèrcit, a l'Església, als propietaris, als extremistes i als intel·lectuals; un ideòleg que ho desvetlla tot, però que maniobra amb una habilitat exquisida per evitar la revolució; un home d'acció que aprofita un cop d'audàcia per arrencar, en un joc de maniobres fascinants, la quota de poder més alta i més profunda assolida mai per Catalunya; un exmilitar que creu en els valors del coratge, l'obediència i la disciplina, la paraula donada i l'honor; un dandi polític, elegant i presumit, que sap treure profit de la seva llegenda i explotar marquetinianament  el seu prestigi, exhibint un menyspreu natural pels covards, els mediocres i els aduladors. Després del 14 d'abril, tota la història anterior és el passat, inservible, superada, senzillament, perquè Francesc Macià va aconseguir imposar una idea: el somni de la llibertat era possible.

La successiva cadena d'esdeveniments que es van produir aquells quatre dies d'abril del 1931, tenyits d'independència, han amagat el fet que només amb una alta dosi d'estratègia política van ser possibles. Sovint confós amb una muntanya d'anècdotes, s'oblida el més essencial: enmig del caos, un home va agafar un telèfon i va manar. Ho va fer com un cap d'Estat. I, sense que ningú no es plantegés el contrari, va ser obeït.

No hi ha millor argument contra els qui titllen el president Macià d'eixelebrat encisadorament ingenu, que intentar desxifrar la madeixa de fórmules jurídiques emprades aquells dies; ni contra els que li retreuen un il·luminisme candorós, que vegin com implacablement anava capturant totes les peces del tauler de joc polític; ni contra els que el presenten com un outsider  individualista, que s'adonin que es va saber envoltar de les millors capacitats del moment (Carrasco i Formiguera, Joan Casanovas, Manuel Serra i Moret, Josep Tarradellas), ni contra els que el subestimen com un foll que no tocava de peus a terra, que recordin com una esquadra de l'exèrcit espanyol, la matinada del dia 15, presentava armes primer al cap de la República Catalana i després anava llegint el ban per tota la ciutat de Barcelona; ni contra els que es limiten a veure'l com un primari esquerp, que ressegueixin la diplomàcia i el tacte amb què va aconseguir sobrevolar un autèntic vesper.

Cal retornar a Macià, i al patriotisme que va abraçar tota una generació republicana. Tal com Amadeu Hurtado el va saber veure: amb la tensió espiritual i la força per aixecar tot un poble. El president de la República Catalana, intransigent, optimista, paramilitar, visionari, persistent, íntegre, home d'estat, ferotge. I honorable. L'home que es va fondre amb un país o un país que es va fondre amb un home.

Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. Aquesta és l'única manera per seguir-lo i no perdre'ns pel camí. Política en majúscules. L'estratègia és l'alliberament de la pàtria, la tàctica consistirà a utilitzar tots els mitjans a l'abast, l'enemic, Espanya. Quin altre catalanista ha tingut un full de ruta més clar? Mentre els altres somniaven l'encaix impossible amb Espanya, Macià aconseguia tocar la independència amb la punta dels dits i la posava a l'abast del poble català. Aquella “tension vers le but, tensió vers el blanc ” amb la que Carner-Ribalta va definir-lo. No va deixar mai d'“avançar cap al blanc, cap a la independència” conscient que era l'única carta que el nostre país tenia per sortir del laberint, però no la vam saber jugar. No va deixar mai d'afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en ell mateix. En paraules de Rossell i Vilar: “En la naturalesa, com en la política, res no es fa de franc; tot s'ha de guanyar. No vàrem poder guanyar-nos la República Catalana i ens haguérem de conformar amb el govern de la Generalitat”. Macià, simplement, va acatar el manament del poble. Per això la seva és la història bellíssima d'un fracàs. Del nostre fracàs.

(Fragment de l'article que la Revista de Catalunya  ha tingut la gentilesa de publicar-me també aquest mes d'abril amb el títol “Quatre dies d'abril tenyits d'independència. Crònica política de la República Catalana, del 14 al 17 d'abril de 1931”. I moltes gràcies a tots els lectors per aquests 14 dies republicans que hem passat junts)

9.397 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament