Espanya i el joc de la culpa

Carles Boix i altres

A mesura que Espanya s'enfronta a la realitat dels seus problemes econòmics, està esdevenint cada vegada més difícil separar la realitat econòmica de la ficció política. Dijous passat, el ministre d'Economia d'Espanya va admetre que el dèficit del pressupost de 2011 havia incomplert l'objectiu del 6% del PIB en uns 2 punts percentuals i va posar en dubte que Espanya pugui complir l'objectiu de dèficit imposat per la UE per a l'any 2012. Amb el seu deute encara situat en nivells alts, l'estratègia del nou govern espanyol és donar la culpa als governs regionals, com ara Catalunya, i alhora, aprofitar la crisi per recuperar l'autonomia que s'ha transferit a les regions des dels anys 80. Per desgràcia, els mitjans de comunicació internacionals estan començant a comprar aquest relat.

No obstant això, si bé pot ser cert que algunes regions espanyoles han dilapidat els recursos, en el cas de Catalunya (capital: Barcelona) això és lluny de la veritat.

En els darrers anys, Catalunya ha estat molt responsable fiscalment, malgrat una estructura financera deficitària que li ha estat imposada per l'Estat. Una de les regions més productives d'Espanya (que contribueix en un 18,7% del PIB d'Espanya) paga al govern central una sorprenent quantitat d'impostos, molt superior al que rep en despesa del govern central.

El desequilibri ha crescut tant que posa en perill el propi benestar de Catalunya. Un informe de 2005 publicat pel govern català afirma que els catalans havien aportat 47 mil milions d'euros al govern central, però havien rebut tan sols 30 mil milions d'euros en despesa, cosa que genera un desequilibri fiscal de gairebé 17 mil milions d'euros, un 9,8% del PIB. Un estudi publicat pel govern central espanyol s'hi va mostrar força d'acord, i va xifrar el dèficit en el 8,7% del PIB. En altres paraules, cada any l'equivalent a uns 21 mil milions de dòlars procedents dels contribuents catalans va directament al govern central. Això fa que sigui impossible que el govern català pugui atendre les seves despeses, malgrat que és responsable de prestar una àmplia gamma de serveis als seus ciutadans -responsabilitats que han crescut ja que han estat transferides pel govern central (sense que aquest hagi reduït el seu propi personal funcionari!).

No tan sols el finançament és insuficient, sinó que, a més, aquest es paga de forma erràtica. Per exemple, fins ara Espanya s'ha negat a fer efectius 759 milions d'euros -(1 mil milions de dòlars)- que ja havien estat aprovats i inclosos en el pressupost central. El conseller d'Economia de Catalunya ha acusat el govern espanyol de la retenció dels fons deguts a Catalunya per tal de fer veure que el deute d'Espanya era millor i el de Catalunya pitjor.

Com que Catalunya no disposa d'un poder propi de recaptació fiscal rellevant que pugui compensar aquesta falta de finançament, el seu govern autònomic ha hagut de retallar el seu pressupost en un 10%, cosa que ha generat la ira de molts dels seus ciutadans. El govern català va intentar d'implementar retallades a la seva manera -en lloc d'arribar immediatament a l'objectiu de dèficit fiscal de l'1,3% exigit per Madrid, va optar per un pla de dos anys, amb un dèficit del 2,4% per al primer any, i un de l'1,3% el següent. Com que el ministre espanyol d'Economia no volia que les regions tinguessin aquesta autonomia, va anunciar recentment que tots els nous pressupostos de les autonomies haurien de ser aprovats per l'executiu espanyol -una cosa semblant a l'exigència que el pressupost de l'Estat de Califòrnia hagués de ser aprovat pel president Obama.

Malgrat el fet que proporciona més fons a Espanya dels que n'obté, Catalunya s'ha d'aguantar i ha de veure com el govern central finança projectes que no ajuden els ciutadans catalans. El govern espanyol va gastar 60 mil milions de dòlars en la creació de línies d'alta velocitat de ferrocarril que uneixen comunitats de baixa densitat amb una demanda marginal, com la connexió entre Toledo (població de 80.000 habitants) i Conca (població de  56.000 habitants), que finalment va ser cancel·lada el juny de 2011, ja que costava al voltant de 22.000 $ per dia, i durant sis mesos, només havia tingut 2.796 passatgers.

Mentrestant, no hi ha cap mena de servei de trens d'alta velocitat des de les principals ciutats portuàries com Barcelona (amb una població metropolitana de 5 milions) a València (2,3 milions) o a la frontera francesa. Per desgràcia, aquest només és un exemple entre molts d'altres. Carreteres sense peatges, noves escoles i aeroports buits abunden a tot Espanya, mentre que els viatgers de Catalunya han de pagar peatges exorbitants, les seves escoles són velles i els estudiants s'hi amunteguen, i l'aeroport de Barcelona té restringit volar a determinades destinacions internacionals a favor de Madrid-Barajas.

Si, a més, s'hi afegeix el menyspreu palpable expressat pels polítics espanyols (i els usuaris de Twitter en espanyol!) envers Catalunya, qualsevol s'adonarà per què la independència catalana té ara els índexs de suport més alts que mai: al voltant del 44% votaria a favor d'un estat independent català, en contrast amb el 28% que hi votaria en contra. Fa una setmana, el fins ara extremadament caut president català, va alertar, en una entrevista  amb el Financial Times,  sobre el creixent divorci emocional entre Catalunya i Espanya i va anunciar els seus plans per aconseguir la sobirania fiscal plena.

De fet, amb els 21 mil milions de dòlars que una Catalunya independent estalviaria en un sol any, podria acabar amb el seu deute públic total en dos anys i encara construir un nou aeroport a Barcelona, ​​una molt necessària línia d'alta velocitat ferroviària fins a la frontera francesa, i també diversos hospitals, escoles i centres de recerca de primer nivell.

El govern espanyol està preocupat per la possibilitat de perdre la seva font d'ingressos i la seva resposta és fer tots els esforços per anorrear qualsevol grau d'independència de què Catalunya pugui gaudir i convèncer el món que el dèficit espanyol és culpa de Catalunya. No us en cregueu ni una paraula.

Aquest article està co-escrit per:  

Germà Bel,  catedràtic d'Economia de la Universitat de Barcelona  
Carles Boix,  Robert Garrett Professor de Política i Afers Públics, Woodrow Wilson School, Universitat de Princeton  
Elizabeth Castro,  editora, Catalunya Premsa  
Elisenda Paluzie,  degana de la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat de Barcelona

18.067 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament