Era Macià a Prats de Molló?

Quim Torra
Quim Torra
Advocat i editor

Arran de la commemoració de l'afusellament del president Companys, el Molt Honorable senyor Montilla ha aprofitat de nou l'ocasió per continuar insistint que el president Macià simbolitza ni més ni menys que «aquella Catalunya que volia caminar junt amb Espanya». Ja arran del 150è aniversari del naixement de Francesc Macià, en la línia de desactivar el seu component radical i revolucionari, vam haver d'assistir, estupefactes, que s'utilitzés la seva figura en plena desnegociació pel finançament del nostre país. Aleshores, Macià va ser presentat com un «home de pacte, capaç de valorar de forma realista la situació política i d'actuar en conseqüència». Després ha continuat la mateixa tesi subjugant i naïf, en la línia de fer del president que ni més ni menys va proclamar la República Catalana, un líder simple, inodor, com de cel·lofana. Pactista. Un polític mediocre com qualsevol altre.

Tenim un problema amb l'historiador que assessora l'assessor que redacta els discursos que Montilla llegeix. Qui deu ser? Calculo que seguint per aquest camí, aviat el Molt Honorable senyor Montilla ens assegurarà que Macià era a Prats de Molló prenent els banys, mentre altres intentaven la invasió de Catalunya.

És extremadament revelador del caràcter d'alguns catalans el que ha passat amb Macià. Tots aquests apologetes del seny, catalanistes al bany maria, regionalistes encongits i geperuts, eterns diplomàtics provincians dels pactes de renúncies, plens «de tuf d'amaniments sentimentals, d'adiposa empremta retardària» per dir-ho en paraules de Xurriguera, s'han mogut sempre en la mateixa direcció: presentar Macià com un il·lús, un foll que no tocava de peus a terra, un outsider  individualista, un primari esquerp, un il·luminat candorós. Fins un romàntic suïcida o un eixelebrat encisador i ingenu. Conscients de la tensió espiritual de la vostra ànima i de la força amb què podia aixecar tot un poble, com va reconèixer Amadeu Hurtado, han fet mil i un treballs per reduir-lo a un espantall de joguina a qui avui podem mirar amb un somriure de condescendència i donar-li, afectuosament, un copet a l'espatlla. No és el President de la nostra república, la catalana, es veu, sinó que s'ha transformat en l'Avi, un titella entranyable i en el somiatruites quixotesc de fa ja molts anys que es movia en el blanc i el negre accelerat de les pel·lícules, a qui benèvolament se li pot perdonar que gosés haver alçat un país perquè, aquestes coses, avui ja no s'estilen.

Per això, en Macià, més que amb cap altre hem de tornar a començar, hem d'arrancar-li anys de crosta, fins deixar-lo nu, la mirada neta i al davant, com la d'aquell 14 d'abril de 1931, quan la dignitat es va fer pàtria i la pàtria es va fer digna.

El 18 de juliol de 1922, al CADCI (on sinó?) proclamava Macià: «Sols la formació d'Estat Català a base de la República Catalana pot donar solució definitiva al plet de Catalunya». Un any després, des de la tribuna dels oradors de les Corts, els congressistes espanyols, atònits, havien d'escoltar el que mai ningú abans s'havia atrevit a explicar-los: «El dilema s'ha plantejat d'una manera brutal, si voleu, i aquest dilema és: o nosaltres continuem sota l'opressió de l'estat opressor, de l'estat centralista, amb una esclavitud moral cent vegades pitjor que la material, o anem a la violència. No queda una altra solució... I creiem que molt aviat, l'alçament d'un poble, que té la decisió ferma d'obtenir la seva llibertat, serà un fet».

Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. Insisteixo que aqu0esta és l'única manera per seguir Macià i no perdre'ns en el camí. L'estratègia és l'alliberament de la Pàtria, la tàctica consistirà a utilitzar tots els mitjans a l'abast –inclosos, sobretot, els violents–, l'enemic, Espanya. Quin altre catalanista ha tingut un full de ruta més clar?

Amb tot el respecte institucional degut, ja està bé!, president Montilla. Ja n'hi ha prou de tanta estultícia i poca-soltada. Cessi els seus assessors d'història, que ens estalviarem uns quants sous. Ja està bé de no adonar-se'n que mentre altres somniaven l'encaix impossible amb Espanya, el president Macià aconseguia tocar la independència amb la punta dels dits i la posava l'abast del poble català. Aquella «tension vers le but, tensió vers el blanc » amb què Carner-Ribalta va definir el seu esperit. No és que Macià volgués caminar juntament amb Espanya, és que no va deixar mai d'«avançar cap al blanc, cap a la independència», conscient que era l'única carta que la nostra Pàtria tenia per sortir del laberint. Una altra cosa molt diferent és que nosaltres no sabéssim jugar-la. Macià no va deixar mai d'afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en si mateix. Per això la història del president Macià és la història bellíssima d'un fracàs. Del nostre fracàs.

7.716 lectures

Comentaris (4)

Clar i català.
Aquest article hauria de ser de lectura obligatòria.
Excel·lent! Excel·lent! Excel·lent!
Aquest article és un plaer, de debò.
Quim Torra és el millor.
Un articulista que parla clar i sense complexos, al llegir el Punt aquest matí he tingut una grata sorpresa, en aquests temps d'intel·lectuals covards i bel peixats poder llegir a Quim Torra és un plaer. Quim és un honor tenir-te de company a Reagrupament.
Quin article!!
Quin article més complet!. En el fons i en la forma. Si no,tingués altres motivacions, que les tinc, nacionals, personals i polítiques,només per llegir els articles d'en Quim Torra entraria a la pàgina de Reagrupament per veure si n'han penjat un de nou.
Quin país, el nostre, on els diaris no es fan ressò d'un article com aquest!!.

Total 4 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament