En contra dels escarnis? I tant!

'La millor motivació per a augmentar la capacitat i el talent de les futures generacions és dir-los que no hi ha una xarxa que els permetrà anar fent per la vida. Han de veure l’abisme sota els seus peus i procurar tirar endavant'
Ferran Pujol i Benlloch
Ferran Pujol i Benlloch
Associat a Reagrupament

Que siguem un país amb un nivell d’atur tan bèstia no crec que sigui un problema exclusiu dels bancs i del «sistema capitalista» ni de cap conxorxa internacional per tocar allò que no sona als països del Mediterrani. Potser toca pensar que el problema és nostre, de com enfoquem les coses, de quina mentalitat tenim, i començar a capgirar determinats apriorismes.

Fer manifestacions i acusar el Govern de la Generalitat de «no voler pagar medicaments» no només és estúpid, sinó que ratlla l’insult. Acusar la Generalitat de voler «deixar sense cultura ni educació al poble» és, com a mínim, absurd. Sigui quin sigui el seu color polític.

Veure com hom es mobilitza quan treuen una paga a una part del funcionariat (de 15 que tenen la majoria) —però mantenint un lloc de treball que, en una empresa privada, potser ja faria anys que hagueren estat amortitzats— i no ho ha fet amb la quantitat ingent d’autònoms que estan asfixiats, d’empresaris que han estat financerament executats per haver cregut fins al darrer moment que hi havia una sortida al projecte o com ningú no s’ha exclamat quan projectes que funcionaven han estat estroncats per no haver trobat finançament alternatiu al bancari (de fet, en altres economies el soci capitalista d’una empresa no és normalment el banc), és il·lustrador de com confonem allò que és cabdal amb el que no és.

Tot això ens configura una manera de veure les coses que, probablement, tampoc no ens deixar trobar cap sortida. Som una societat molt mimada: Per què tenim un dels millors sistemes sanitaris?, per què tenim una prestació d’atur que no tenen la majoria d’europeus?, per què tenim un sistema escolar de 0 a 16 anys més ben cobert  que molts europeus si, en canvi, no som millors productivament en quasi res, si no tenim cap rendibilitat del nostre saber, si no despuntem en quasi res? No tenim ni una sola marca líder que no provingui d’un monopoli estatal.

A tot això ens hem acostumat i ara ho reclamem (ho exigim) com un dret. La pregunta és si aquest dret el tenim per ser persones habitants del món, per ser espanyols o per ser fills dels nostres pares? Evidentment, la pregunta que no ens farem serà si tot això ens ho mereixíem. A casa ens van ensenyar que un pot tenir la raó, però que la pot perdre depenent de les formes que utilitza. Dit d’una altra manera, la raó no et permet fer el que et doni la gana. Entenc els «escarnis» a Argentina, on uns dictadors tacats de sang intentaven amagar-se entre la societat per no fer front a la condemna, però no entenc els escarnis a persones escollides democràticament fa quatre dies.

Hem de començar a pensar que cap administració pública no ens pot eximir de la nostra responsabilitat envers nosaltres mateixos. Som nosaltres que ens hem de procurar de tenir la millor assistència sanitària, la millor opció educativa per als nostres fills, la nostra seguretat pels mals moments que la vida ens depara. De la mateixa manera que som lliures de cuidar-nos la salut (menjant i fent esport), de dedicar el temps a estar amb els nostres fills i acompanyar-los a les seves activitats, d’estalviar com vulguem.

I a més, hem d’entendre que no vivim aïllats sinó en una societat i hem d’estar en disposició de fer tasques de voluntariat i solidaritat. També hem de pagar una quota per poder construir les mínimes eines necessàries per a poder transmetre la capacitat de sobreviure a aquells que no han aconseguit ser autosuficients i donar la assistència que calgui temporalment per ajudar-los a sortir-se’n.

Hem de saber que no hi haurà emprenedoria si no hi ha competitivitat i competència. La millor motivació per a augmentar la capacitat i el talent de les futures generacions és dir-los que no hi ha una xarxa que els permetrà anar fent per la vida. Han de veure l’abisme sota els seus peus i procurar tirar endavant. Una altra història és què fem avui amb els drames humans que són conseqüència d’un mal enfocament d’organització social.

El debat públic ha de poder estar equilibrat entre les diferents postures, sense apriorismes d’una suposada alçada moral que malmetin les conclusions. Per exemple, els «escarnis», però també en el tema dels desnonaments (que dóna per a un altre article).

6.406 lectures

Comentaris (2)

Hola Roser
Moltes gràcies per la teva opinió. De totes formes, deixa'm que aclareixi que quan parlo d'una societat mimada em refereixo al "tot", com a societat i no de forma "individual" o personal. Gràcies!
Som una societat molt mimada ??? la majoria de gent de la meva edat no ho hem estat
Hola Ferran

Lamento el que dius en el teu article. No puc estar-hi d'acord.
El tornaré a llegir tranquilament, després l'intentaré contestar.

Una abraçada. Roser Noguer

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament