Els Triadús d'ahir, els Triadús d'avui

Andreu Pujol
Andreu Pujol

A hores d’ara, tothom ja sap que Joan Triadú se n’ha anat, per tant, no cal explicar-ho. No cal, tampoc, fer un recull de tot allò que va fer en vida: ja ho han publicat tots els diaris i es pot llegir a les seves “Memòries d’un segle d’or”, editades per Proa. Sí que cal, però, reflexionar.

Hi va haver un bon plegat d’homes i dones que es van decidir a salvar-nos els mots quan el més còmode hagués estat deixar-ho córrer i viure la vida amb calma i tranquil·litat. Hi va haver una sèrie de persones que, malgrat rebre pressions policials, registres domiciliaris i fins i tot pallisses, van decidir treballar per construir allò que altres havien destruït. Van fer escoles, certàmens literaris, van impulsar publicacions que volien donar a la nostra cultura un estatus de primera malgrat totes les adversitats, i es van enfrontar al poder polític establert.

Avui, malgrat no trobar-nos en una situació òptima, fem la nostra vida quotidiana i no parem atenció al valor que té llegir premsa en llibertat i en el nostre idioma. No ens preguntem el motiu pel qual els més menuts poden rebre educació en català i potser no hi prestem prou cura, no reflexionem sobre com és que tenim un seguit d’institucions pròpies, siguin aquestes de fireta o no. És normal que no ens plantegem totes aquestes cabòries perquè la llibertat és un dret i, com a tal, ens correspon, ens sembla inalienable.

Ara bé, hem de ser conscients que el nostre no ha estat un país normal. La llibertat no ha estat un dret inherent als éssers humans que vivim en aquest racó de món. No podem oblidar que res ens ha vingut donat, que hi ha hagut una tasca de Triadús, de Cahners, de Manents i de tants altres. Que hi ha hagut persones excepcionals capaces de bornar, sense esperar res a canvi, per tal de passar-nos el valuós testimoni.

Tampoc podem oblidar que el nostre encara no és un país normal. Els d’avui hem de recollir aquest testimoni i avançar bregant per conquerir allò que actualment pot semblar impossible i demà pot esdevenir un oblidable dret inherent.

7.981 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament