Els oligarques d’Òmnium

"I aquí estem i seguirem, ni Club Mediterranée ni Misiones Pedagógicas, aquí estem i seguirem contra l’establishment i l’status quo que ens impedeix construir el país normal que volem"
Quim Torra
Quim Torra
Advocat i editor

Un dels articles que més tristesa m’han produït darrerament és el que va publicar aquesta setmana Javier Pérez Andújar a 'El País' amb el títol “Ser español es de pobres ”. Tristesa perquè admiro Pérez Andújar com a periodista i escriptor i també perquè vaig coincidir amb ell i amb Emili Manzano al seu programa un parell de vegades, un dels millors emesos mai a la televisió de Catalunya. Però a banda dels sentiments personals, tristesa per constatar que encara es llegeix poc Josep Termes i, en canvi, es segueix tirant de Jordi Solé Tura, tesi dels finals dels seixanta que bàsicament es fonamenta en què la burgesia catalana utilitza el nacionalisme per mantenir els seus privilegis de classe.

Pérez Andújar arremetia en aquest article contra el suport al dret a decidir que els sindicats majoritaris catalans, CCOO i UGT, havien manifestat en una reunió amb Òmnium. Aquest fet significa per ell “pactar con la oligarquía. Pero pactar aquí es un eufemismo. Se pusieron a su servicio. Òmnium Cultural es el Club Mediterranée disfrazado de Misiones Pedagógicas…” A continuació, fa un repàs, molt crític, contra els fundadors d’Òmnium –els Millet, Carulla, Riera, etc..- per acabar, afirmant: “Lo que se ve en la foto, en realidad, es a dos dirigentes sindicales que han elegido una institución fundada por la oligarquía y el tipo de país que esta propone. Que, de algún modo, se han dado cuenta de que ser español es de pobres”.

Resulta que pertanyo a la Junta d’Òmnium des de fa un parell d’anys. Precisament l’altre dia teníem reunió i vaig aprofitar per mirar-me als companys de Junta: professionals, administratius, treballadors, jubilats. Oligarques? Vaig anar recordant les activitats que fa Òmnium per la defensa de la llengua, el país i la cultura catalana: la campanya d’un país normal, els castells a Europa pel dret a decidir, la cercavila de Som Escola per una escola catalana; la flama de Sant Joan; el premi d’Honor de les Lletres Catalanes… Oligarques? Òmnium proposa un país al servei de l’oligarquia? De debò que es pot dir això, així? I en canvi vaig recordar també la fotografia del príncep d’Espanya a la residència del comte de Godó, amb el lobby del Puente Aéreo que reuneix alguns dels dirigents empresarials més importants de Catalunya (no tots, el Sr. Grífols no hi era), una fotografia sinistre, constituïts tots ells en un grup de pressió per a evitar el dret a decidir dels catalans, la imatge pura del capital al servei de l’status quo. No serien més aviat ells, els oligarques? I a quin costat de la balança estan i donen suport amb tots els seus poderosíssims mitjans?

Em sembla, doncs, que cal distingir, en ple segle XXI, què és l’oligarquia i les elits catalanes, que sempre han estat al marge del tros de terra on han viscut, impermeables a qualsevol altre interès que el seu benestar econòmic, fent un by-pass a Catalunya per abraçar-se a les elits madrilenyes; de les classes mitjanes i populars catalanes, professionals liberals, menestrals, pagesos, obrers, que han estat sempre, en tot moment, al davant del poble, al costat del poble i darrere del poble, perquè elles són, precisament, el poble. Aquesta Catalunya popular, representada per Òmnium, per l’Assemblea, pels castellers, per la cultura popular, per l’excursionisme, per les associacions de pares i mares de les escoles, pels ateneus i casals populars, per l’escoltisme, pels sindicats, per tantes i tantes altres associacions i grups de tot tipus, no té res a veure amb l’oligarquia, ans al contrari, en aquest moments s’hi enfronta, la combat directament, provocant el moviment revolucionari més important de la història de Catalunya: el camí cap a la independència, que no és altra cosa que l’oportunitat de construir un país nou, millor, més democràtic, més just. 

No em cal apel·lar a Josep Termes o Josep Fontana o Pere Anguera o Josep Benet, tots ells homes d’esquerres, per defensar les arrels populars històriques del moviment catalanista. Ni citar Joan Fuster, que s’estranyava de no haver sentit parlar mai de l’espanyolisme com una ideologia de classe, però sí que voldria esmentar Montserrat Roig, de qui vaig tenir el plaer de poder editar-li el “Diari d’uns anys (1975-1981)”, recull d’articles publicats per la Roig durant els denominats anys de la transició.

Montserrat Roig era una militant del PSUC, més o menys en les dates en les que l’actual presidenta d’Òmnium també ho era. Muriel Casals, filla d’exiliats republicans, economista, professora i vice-rectora de l’UAB, que políticament em sembla que fins i tot havia estat a Bandera Roja, va col.laborar com economista amb Comissions, publicant articles a "Treball" i "Lluita Obrera". Són, potser, Montserrat Roig i Muriel Casals representants de l’oligarquia? 

La Roig, d’esquerres i catalanista, va publicar al Mundo Diario, el 1977, l’article següent: "I ve un senyor que acostuma a dir paraules sàvies. Aquest senyor et diu, sorneguer, els teus símbols són, si fa no fa, els mateixos que aquests que rebutges, tot és qüestió de colors... i tu prefereixes no emborratxar-te, fóra fàcil, i prefereixes pensar que s’ha equivocat o que la boira de la memòria és tan densa que el senyor de les paraules sàvies tampoc no és capaç de treure-la del seu davant. Quatre barres..., quatre rius de sang, com diria en Raimon, i tu, que t’has passat la vida combatent el sentimentalisme i el folklorisme dels vells, dius, tot d’una, que ja n’hi ha prou, que aquestes quatre barres volen dir moltes coses, i t’empesques tot d’exemples per a demostrar què carai són aquestes quatre barres —o què representen— i prefereixes, una altra vegada, usar la raó abans que la ràbia. Dius que aquesta bandera ha estat acceptada pels immigrats, que és la seva, que és la nostra, dius que els obrers de “Laforsa” venien escuts amb la senyera molt abans que fos tan pública com ara —molt abans que en Samaranch la posés a la Diputació—, que els obrers de “Laforsa” del Baix Llobregat la venien per a fer calés per a mantenir la seva vaga. O bé recordes quan els xicots de l’OJE t’estossinaven pels carrers quan tu tenies tretze anys i portaves, cofoia, l’escut de les quatre barres, o..."

I un darrer apunt. L’any 1983, fa 30 anys, a Santa Coloma de Gramenet justament, va iniciar-se la immersió lingüística en 19 escoles públiques (no pas de la zona Alta de Barcelona), per expressa petició dels pares i mares dels nois i noies que hi estudiaven, la gran majoria dels quals no tenia el català com a llengua pròpia. Òmnium havia treballat des de feia anys, a través de la Delegació d'Ensenyament Català, per la recuperació de la llengua a les escoles, decantant-se per l'ús del català com a llengua vehicular de l'ensenyament i com a eina de cohesió social. No és una data qualsevol, ni tampoc no és una ciutat qualsevol: per fi, tots els nens i nenes catalans compartien un mateix projecte; per fi, el somni de ser un sol poble es podia fer realitat (contra aquesta idea treballava el franquisme). L’esquerra catalana i els seus sindicats van ser-hi al seu costat, sempre hi han estat. Qui pot estranyar-se ara que hi continuïn estant? No és el contrari, justament, aquells que hi han renunciat, els que haurien d’explicar-nos el per què ho han fet?. I mentre això passava fa 30 anys, ahir, al Real Club de Polo de Pedralbes, Albert Rivera i Ciutadans explicaven el seu projecte lerrouxista als qui sempre han estat els seus aliats. 

Benvolgut Javier, evidentment que es pot parlar de tot, estem en democràcia, gràcies a Déu. No n’hem gaudit massa anys, els catalans, de democràcia, com per no aprofitar-la fins a la seva última gota. Per això, qualsevol posició és legítima, tant els que defensem la independència de Catalunya, com els que no o els que creieu que no val la pena posar-se a decidir sobre aquestes coses. Però sí que m’agradaria pensar que t’he pogut traslladar la idea que des d’Òmnium o des de qualsevol altre entitat que està avui en dia treballant per una República Catalana, l’últim que representem és l'oligarquia. “Pensem que el projecte polític de la independència de Catalunya en el marc europeu és avui l’únic capaç de fer de palanca a l’ambició d'un país. Un projecte que ens ha de permetre treballar de veritat per la igualtat d’oportunitats dels ciutadans, i que ha de garantir drets bàsics com l’educació, la sanitat, l’habitatge digne o el treball. Per a nosaltres, voler un estat propi és voler un país socialment més just i pròsper. I, encara, n'estem convençuts, és també l’únic projecte per modelar una societat més creativa i avançada, que provoqui l'esclat d'energia que necessita la nostra cultura, que faci vibrar la corda que mou l’ànima d’una comunitat”. No són paraules meves, són paraules de Muriel Casals dites a Santa Coloma de Gramenet l’octubre de 2012. I aquí estem i seguirem, ni Club Mediterranée ni Misiones Pedagógicas, aquí estem i seguirem contra l’establishment i l’status quo que ens impedeix construir el país normal que volem.

4.846 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament