Els nostres cosmopolites fòssils

Quim Torra
Quim Torra
Advocat i editor

Van ser joves, un dia, els nostres estimats cosmopolites. I progres. I defensors de totes les causes del món, mentre a casa els papàs pagaven la festa i les nits de cubates sota les estrelles d’alguna disco de moda.
Dolçament acomboiats pel franquisme, com a bons progres, van decidir matar els pares i fer la revolució, encara que la factura la seguissin pagant les mamàs, d’esquena dels papàs. Allò va ser un trencament apoteòsic: barbes, viatges a l’estranger, el marxisme, bandera roja, Che Guevara i Vargas Llosa. Va esclatar el vell món i es van autobatejar com els nous moderns.La modernitat, quina paraula més extraordinària! Ser moderns! Conèixer el món, el cosmos, l’univers! ... la seva ment va marxar tan lluny, però tant, que no van deixar espai per saber a quin país vivien.
El triomf de Jordi Pujol va ser l’apocalipsi. De sobte, aquell país del que no havien volgut saber-ne res, tan endarrerit, tan folklòric, tan pagès, reapareixia, per a la seva desolació. Se n’havien oblidat del tot, d’aquella llengua, que no escrivien, i d’aquell país, que els impedia assolir la plenitud còsmica (amb el generosos que havíem arribat a ser durant el franquisme, quan la llengua catalana no emprenyava ningú i feia el seu camí silenciós i pacífic per les clavegueres; aquells temps que no calia preocupar-se del català, perquè ja se’n preocupaven els franquistes).
Catalunya va aparèixer al seu davant com la crosta, un Titànic que s’enfonsava. Desesperats, van saltar del buc i van aferrar-se a la que creien que era el seu salvavides: Barcelona.I així van intentar construir , per primer cop al nostre país, una capital que no era capital de cap país, sinó la capital d’una província d’Espanya. Però aquest detall no els importava: de Barcelona al cosmos i, alehop, ja tornàvem a ser ciutadans del món. No han volgut saber mai res ni de la llengua, ni de la història, ni, per descomptat (horror!) de la cultura popular catalana.
I els anys han passat. I aquest país, per les escletxes per on ha pogut filtrar-se la llum, ha començat a conèixer millor la seva història, a entendre els riscs que per la seva supervivència comporta l’actual espoliació i submissió espanyola i a preguntar-se, com ha fet el primer ministre letó: per què no? Per què no podem ser independents?
Ara resulta que miren Catalunya i no l’entenen. Veuen un poble que es dóna la mà i s’esgarrifen; veuen espais de memòria recuperats i posen el crit al cel; veuen que el discurs hegemònic gira al voltant de la llibertat i la democràcia i els agafa un cobriment. El seu discurs és trist, agre, decadent. I el pitjor de tot: la modernitat ha canviat de bàndol. S’han fossilitzat.
Volien ser cosmopolites, però van oblidar-se que no només s’ha de ser d’algun lloc, sinó que cal estimar-se’l. Si s’enfrontessin al mirall hi veurien, espantats, el reflex d’un espant, l’hòrrid provincialisme.

6.311 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament