El partit del Sí

"Jo entenc Reagrupament com un dels maons més sòlids del que serà, sens dubte, un gran Partit del Sí, que té uns fonaments molt estables"
Salvador Cot
Salvador Cot
Periodista

Ja fa bastant de temps —com a mínim des de la sentència del Tribunal Constitucional, l’any 2010— que la base del catalanisme ha optat per l’emancipació nacional d’aquest país. Ha estat un decantament relativament ràpid que, en termes històrics, té un origen que cal situar, crec, a partir de les primeres formulacions de l’independentisme parlamentari de principis dels anys noranta. És en aquella època que es liquida definitivament la temptació violenta i es comença a articular un projecte polític coherent i inclusiu, que posa el focus en la depredació de l’estat i en la jerarquització política, lingüística i cultural dels territoris resultants del “café para todos” de la transició.

Des d’aleshores, la societat catalana ha evolucionat de forma sostinguda cap a l’emancipació nacional, i així ho ha demostrat electoralment, fins a arribar al punt actual. Però sempre ha estat a partir d’un impuls que arriba des de baix, des de la base. A diferència de la majoria dels itineraris d’independència coneguts fins ara, en el cas català el procés no el desencadenen unes elits molt actives i polititzades que intenten desempallegar-se d’una dominació exterior. A Catalunya la força ve de baix i, paradoxalment, són aquestes elits les que es veuen empeses a seguir el camí que marca el gruix de la societat.

El procés, per tant, disposa d’una quantitat enorme de voluntat popular, combinada amb una direcció política dubitativa, sempre disposada a evitar el salt definitiu, a estalviar-se el fet de travessar la línia del no-retorn, que se’ls apareix com un salt al buit totalment impossible de controlar.

D’aquí que hi hagi hagut ziga-zagues desconcertants dels partits catalanistes que, al seu torn, han generat daltabaixos enormes un cop s’han obert les urnes. El catalanisme possibilista ha anat minvant, certament, però no a favor del PSC, que cau implacablement des d’abans que Pasqual Maragall aconseguís la presidència de la Generalitat. Ni tampoc no ha caigut en el sac d’ERC, que ha patit, igualment, els estralls d’una direcció política que, a vegades, ha desconnectat de forma flagrant la voluntat de les seves bases. A més, hi ha hagut fenòmens nous com Solidaritat, Reagrupament o, ara mateix, l’eclosió de la CUP, que contempla l’independentisme des d’un angle que fins ara no tenia projecció parlamentària.

Reagrupament, al meu entendre, és una de les forces polítiques que més s’ha esforçat a marcar un itinerari coherent. Em perdonaran alguns amics que hi militen, però com a formació política ha comès alguns errors que no cal que assenyali jo, perquè la perspectiva els fa bastant evidents. Però equivocar-se no equival ni a renunciar ni, menys encara, a vendre la voluntat que arriba des de baix. Així que jo entenc Reagrupament com un dels maons més sòlids del que serà, sens dubte, un gran Partit del Sí, que té uns fonaments molt estables i una estructura que encara trontolla, però que donarà cobertura a un projecte que ha tingut —només— un parèntesi de tres-cents anys.altre error fonamental.

5.036 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament