El crepuscle: El marge (i 3)

"El país s’està constituint a sobre i l’única pregunta és si vols ser constituent o constituït"
Jordi Graupera
Jordi Graupera
V El marge

Just abans de començar
la boira es pot palpar (...)
les cares de la gent    
en un mar de dubtes.                              

Carles Sanjosé, Futur Incert  

Salvador Sedó vol ser diputat de nou el 2014. CDC i un sector d’UDC voldrien un pacte amb ERC i anar junts a les eleccions, per mostrar múscul electoral a Europa. Duran no vol, esclar. Sedó diu que tampoc. Diu que no té sentit perquè ERC i UDC són a grups diferents a Estrasburg: exactament igual que passa amb CDC i el PNB, i no sembla pas importar-li. Però en fi, ja sabem què vol dir, aquesta diferència de grup, sobretot al restaurant del Parlament. 

El que està en joc no és la candidatura, és lo altre. Per això li estan fent la campanya a Sedó. Duran i els seus han amenaçat de nou amb la possibilitat de dividir CiU i presentar-se amb PNB, però el PNB ha dit que ni parlar-ne, que ells amb CDC o res: no són idiotes, veuen què fa Sedó amb els vots catalanistes i basquistes a Brussel·les. Unió sola no guanyaria cap diputat, esclar. Sedó pensa que si de cas s’hi hauria de presentar Duran, però ara ja està massa desgastat fins i tot per això. La paradoxa doncs és que Unió té més interès a presentar-se juntament amb CDC i el PNB, que no pas a la inversa; però abans el mot d’ordre és evitar el pacte amb ERC. En els dinars a Estrasburg no s’entendria altra cosa. Tampoc és que ERC es mori de ganes de presentar-se amb CiU. Una pena: una candidatura única faria mal. Però per això caldria una UDC compromesa amb la pregunta normal. I una CDC sense fissures (ja en parlaré un altre dia). És a dir, una UDC sense Duran o amb un Duran sense poder absolut. És d’hora encara per a aquest escenari, però: hi ha marge?

Barcelona és plena aquests dies de rumors sobre la marxa de Duran: hi ha qui diu que té consultories tancades, hi ha qui diu que té un càrrec internacional de volada lligat, hi ha qui diu que fa d’intermediari entre governs llatino-americans i la indústria espanyola, sobretot la de Defensa. Jo no m’ho crec: per què hauria de marxar? Hi ha tants rumors i són tan diferents que hom diria que es tracta més d’un desig col·lectiu de la classe política que una realitat. Això és mèrit de Duran. Em trec el barret. Però si no marxa hi ha marge per una UDC amb un Duran sense poder absolut?

Les bases d’UDC, la bona gent del territori que en diuen, comencen a revoltar-se, al Montsià, a Vic, al Pallars. Hi ha gent que està trencant el carnet i n’hi ha que no saben què fer. Cal ser realistes: els diputats a Madrid i els senadors són de Duran i defensaran la seva estratègia sense fissures. Són les seves tropes. Al Parlament de Catalunya ja és una altra cosa. 

Recordem, tenim 60 diputats potencialment a favor de la pregunta normal: CDC, ERC i CUP. Vénen setmanes de negociació intensa. Duran i els seus amenaçaran de trencar. De fer caure el govern. Penso que és un farol, no s’ho poden permetre. Vénen eleccions municipals el 2015 i si Unió hi va sola desapareix i amb ella tots els càrrecs a diputacions i ajuntaments, sumats a les conselleries. El veritable poder de Duran desapareix també amb la capacitat de col·locar els seus. Però ell i els seus empenyeran fins al final, i usaran ICV per a provocar una pregunta menor, que pregunti a la gent per l’Estat propi i l’Estat sobirà enlloc de l’Estat independent, de tal manera que la decisió final no pugui ser del poble sinó que hagi de passar per mans de polítics i intermediaris: el vell paradigma. La força de Duran és que si trenca la federació i el govern inaugura el caos, i el caos, calcula ell, és la fi de l’independentisme. Els moderats defensaran la idea d’ordre abans que a cap altra cosa. La por a què això passi, pensa, frenarà CDC, i farà que els cínics de CDC controlin els sobiranistes. La pinça. Jo penso que és un deliri: el país s’està constituint a sobre i l’única pregunta és si vols ser constituent o constituït.

Hi ha marge per a Unió, doncs? Hi ha un marge, però depèn de polítics concrets. Depèn de si ets com Salvador Sedó, si vols aquest llegat per a Unió, o en vols un altre. Hi ha 14 diputats d’Unió al Parlament. Assumim que tenim 60 diputats a favor de la pregunta normal. La majoria absoluta és a 68: en necessitem 8. Si comença a passar que hi ha 2 o 3 o 5 o 7 diputats disposats a votar a favor d’una pregunta normal, la força de Duran minva. I aleshores la força de bloqueig d’ICV també, i hi pot haver 1 o 2 o 3 diputats d’EUiA, o del sector Herrera, disposats a ser fidels al país que pot ser i no al xiringu que fou, disposats a no suïcidar-se com a partit i entregar els votants a la CUP o a ERC. Si això comença a passar, tot pot passar. Potser fins i tot hi ha 5 diputats del PSC disposats. Tot són elucubracions, i potser el màxim que podem aconseguir és posar nerviosa la parròquia. Haurà valgut la pena. Tot depèn d’una primera fitxa de dominó, potser 2 o 3 o 4 diputats d’UDC que no siguin aixà. Qui?

Dels 14 diputats d’UDC n’hi ha 5 que més val que ens els traiem del cap: són el nucli dur de Duran o, com a mínim, no s’hi enfrontaran directament d’entrada. Són, primer, l’Antoni Font (ex-cap de gabinet de Duran) i Benet Maimí (comensal als dinars d’Estraburg). Cal incloure-hi els 3 consellers: Pelegrí (comensal), Espadaler (que no és diputat, només conseller) i Ortega. Estrictament parlant, Espadaler i Ortega són versos un pèl més lliures, i arribat el cas podrien substituir el lideratge de Duran, però de moment li ho deuen tot. I per últim, la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que és el que queda del sector Joan Rigol a UDC. Rigol és molt més catalanista que Duran, i De Gispert té aquest posat moral que podria empènyer. Són vella guàrdia i ja han fet la feina, encara que representin el sector decent d’UDC. N’hi hauria prou que De Gispert defensés privadament, en sectors de confiança del partit, la conveniència d’una revolta parcial: no tant perquè sigui independentista, sinó per decència, per donar a la gent la llibertat de triar, i prendre-se-la als cínics. 

Excloent la Marta Llorens, un petó i ànims per a ella, ens en queden 8, doncs. El Joan Requesens em sembla que és un professional. No liderarà, però no és un home de Duran. El Roger Muntanyola és el secretari general d’Unió de Joves. És un home que ha d’anar el 10 de setembre al Fossar de les Moreres a fer proclames independentistes, els seus militants d’Unió de Joves ho són, i ell segur que ho és. Però no crec que tingui la força per liderar-ho. Potser sí. Però és el jove. Arribat el cas i posat davant el dilema en públic, és un punt feble per l’estratègia de Duran. I té més futur que passat. 

Per mi, els que representen la bona gent d’UDC, els que poden significar la diferència, són els 6 restants: Cristina Bosch, tan independentista com la militància de base. Xavier Dilmé, que escriu un blog autodeterminista. Mercè Jou, d’Olesa: íntegra, sencera, sense dobles jocs. Sent fàstic per la corrupció i vol la llibertat. Joan Maria Sardà, l’alcalde de la Pobla de Mafumet, membre de l’Associació de Municipis per la Independència. I per últim, l’Anna Solé i l’Elena Rivera, que són filles ideològiques de De Gispert i Rigol, ànima moral i espiritual d’UDC, gent estimada. Aquests, a diferència de Sedó, treballen pels interessos del país sense tenir segons pensaments.

Hi ha marge? Aquest dissabte passat hi va haver reunió del consell nacional d’Unió: va ser un inici, un concert en tres moviments. Primer moviment: Josep Antoni Duran i Lleida presenta un informe de gestió conciliador, parlant del sobiranisme en termes no agressius, provant de contenir la parròquia, pensant que pot fer com sempre: fer veure que els comprèn i continuar amb la seva manera de fer. Segon moviment: la penya s’anima i tothom comença a intervenir amb la dignitat entre les dents, reclamant-se autònoms i lliures. Fins i tot, oh sorpresa, Núria de Gispert que mai pren la paraula, dient que s’ha de fer la consulta tan sí com no, encara que l’Estat no l’autoritzi, encara que la llei espanyola no la contempli, dient que cal ser al costat del poble. Tercer moviment: Duran perd els papers i respon a totes les intervencions des de l’estómac. Discrepa obertament de la Núria i de tothom qui prova d’expressar el fil ètic del catalanisme popular i sincer. I acaba enfonsat en la pròpia misèria argumental, fent servir idees com ara: ‘com pagarem les pensions?’, idees que a dia d’avui els consellers nacionals ja saben que només fan servir els que volen espantar, els que no tenen cap raó real, els que són incapaços de tractar la gent com adults. Tothom sap que les pensions no són el problema. El problema no és que Duran no ho sàpiga -també ho sap-, el problema és que Duran no sàpiga que tothom ho sap. Hi ha marge. 

Molta gent a Unió, militants de base sobretot, veuen impotents com el partit ha anat perdent el caràcter, la militància i els tres o quatre principis morals que li havien confegit el prestigi i el respecte de la gent, partidaris o adversaris. Se’n queixen amargament, però no saben què fer-hi. Aquest article també vol ser una manera de dir-los que hi ha una manera.

Aquests diputats poden ser el taló d’Aquil·les de tota l’estratègia de deslegitimació del procés democràtic. Ells podrien evitar que els de sempre puguin fer el de sempre. Ells podrien començar un moviment, un gest, que fins ara ningú no havia fet perquè mai no havia calgut. Ells poden vèncer els cínics fent simplement el que la gent els va demanar que fessin: ser diputats. La presidenta del Parlament els protegirà. La gent els protegirà.

Mentrestant, aquestes setmanes continuarem veient Duran essent deslleial al President, provant de carregar-se el procés denunciant falsos radicalismes, bloquejant la pregunta normal, mirant de recrear la ficció. I provant de culpar-ne els altres. Recorda: és una ficció. Són els seus interessos. Encara paga la pena diferenciar. 

Pel que fa a Sedó, també el veurem passejant el crepuscle autonomista pels mitjans catalans, maldant per fer-se un lloc en les properes eleccions. Te l’he posat en primer pla perquè ara, quan el vegis, podràs comprovar si la solitud de Duran s’eixampla. Potser el seu discurs començarà a virar, el veuràs més a prop de la gent d’Unió, i ja no se li escaparà allò que em va dir en una tertúlia de Rac1: ‘L’Estat propi que defensem no té perquè ser un Estat independent’. Potser, només potser, aquest crepuscle també s’acaba.

Articles anteriors:

6.455 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament