El crepuscle: Comptats i debatuts (2)

"La base del procés sobiranista és la pregunta, és el que desemmascara tothom"
Jordi Graupera
Jordi Graupera

III Comptats i debatuts

Vam descobrir les putes i el robar.
In Memoriam,                                  
Gabriel Ferrater (Reus 1922)

Amb totes les imperfeccions que vulguis veure en cada actor d’aquesta comèdia que ens ha tocat viure, al final hi ha una solitud última que defineix els polítics: seran agents de la por, voldran viure de les teves carències, pretendran cavalcar les teves febleses, o no. Em caldria rescatar velles paraules per explicar-ho, però el cinisme que tot ho humiteja ens deixa un regust metàl·lic a la boca quan diem que estem parlant de fidelitat o de servei. Tota convicció moral fa avui somriure amargament. Afortunadament, tenim Salvador Sedó per explicar-ho. El seu protagonisme aquí, avui, ha de servir per explicar per què en les properes setmanes ens jugarem un tros el futur per decisions purament individuals d’alguns polítics concrets. Caldrà veure si són així o aixà. Potser tot acabarà com sempre, i assistirem al suïcidi col·lectiu de la muchachada  política del país. Wait and see . Però encara val la pena distingir.

Et situo: si poguessis aturar en un carrer mitjà d’una ciutat mitjana a un català mitjà amb una formació mitjana i un accés mitjà a les notícies i li preguntessis: què redimonis està passant a Catalunya? La resposta seria, de mitjana, la mateixa: que estem veient si ens independitzem o no. No costa gaire d’entendre. En política, però, tant qui ho vol com qui no ho vol farà servir tots els instruments en la seva mà per aconseguir-ho o no aconseguir-ho. Si pot ser impedint que el poder de decisió sigui en mans de la gent. Obvi. Hi ha moltes maneres d’impedir-ho, la més eficaç: fer que fracassi l’intent abans d’haver-lo de frenar. Rebentar-ho des de dins. Aquest fet universal es pot contemplar en totes les etapes d’això que en diem “el procés”.

L’etapa que ve ara, d’aquí fins a final d’any, és la de decidir la data i la pregunta del suposat referèndum d’autodeterminació. Ja sé que sembla increïble que els polítics s’estiguin discutint sobre què s’ha de preguntar quan tots sabem de què estem parlant. El motiu és el poder que té la pregunta de posar en perspectiva les prioritats de cadascú. La pregunta, ‘voleu que aquest racó de món sigui en un estat independent?’ fa evident quin preu està disposat a pagar cadascú, i en particular cada polític, per a defensar allò que diu que creu.

Estàs disposat a pagar el preu de, posem, el dèficit fiscal o la fragmentació i banalització de la llengua catalana per tal de continuar a Espanya? O: estàs disposat a renunciar al poder i influència que et dóna ser el mediador entre els il·lusos catalans i els governants castissos per tal de poder fundar un país de nou? Emergeixen les prioritats, petites o grans. Estàs disposat a fer-te responsable de pertànyer a Espanya, o preténs viure del mòmiu de culpar Madrid tota la vida? Estàs diposat a fer-te responsable de constituir un Estat nou pagant el preu dels interessos internacionals i de la veritable naturalesa del poble? El veritable joc de la pregunta és la subversió de totes les ficcions que han emmordassat la gent durant dècades. I diguem-ho: la gent està guanyant. La gent està trencant el cartró pedra a força de comentar les pelleringues del rei nu. Els polítics encara batallen per codificar-ne el tèxtil transparent, ancien régime, i un dia caldrà que qui guanyi al final sigui generós i sigui pont per a què tothom entri en la modernitat. Però ara, justament ara, el moment et demana de veure qui aposta per la ficció i qui no.

Oficialment parlant, al Parlament hi ha 107 diputats a favor de preguntar-li a la gent què hem de fer. I 28 diputats en contra. En realitat el primer que has de fer amb els 107 és restar-li els 20 del PSC, que només acceptarien una consulta que no preguntés per res rellevant, fos autoritzada i controlada pel govern de l’Estat i no els posés en cap compromís. Des del consell nacional de l’altre dia, ni tan sols aquestes afirmacions matisades es poden escriure sense esclafir a riure. Si mai s’han manifestat a favor, com a la campanya electoral, ha estat en part per desconcert en part per dissimular i per poder-ho rebentar des de dins, a la mínima oportunitat. Aquests dies veiem circular l’argumentari que la direcció del PSC ha preparat per abandonar el ‘consens pel dret a decidir’, i entregar-se directament a la tasca de fer de salta-taulells del PSOE. De fet, avui, el PSC ja només espera que l’Estat li faci la feina bruta d’acabar amb tot plegat, i poder aparèixer ells a gestionar el cementiri, una prospecció de futur que fa feredat a qualsevol persona amb un mínim de dignitat política: mentre et parlen de federalisme, la cosa que l’Estat prepara és la conversió de la Generalitat en una diputació menor encara que la d’avui dia.

Però bé, estrictament parlant, com que el PSC és un partit vell i que coneix el país, almenys hi ha 5 diputats que podrien, si veuen que la cosa va de debó, tornar-se dignes i defensar la decència de donar la decisió a la gent. Aquesta escissió possible seria un acte de dignitat que marcaria una nova era moral a la política catalana. Però no hi comptem d’entrada, així els incentivem. En tenim 87. Pel que fa a aquests, quan tu vulguis saber si un partit va de veres o no, el gest que has mirar és la pregunta que proposen i fer-te tu aleshores una pregunta sobre la pregunta: Aquesta pregunta a qui dóna poder? Si veus que la pregunta deixa les coses en mans de la gent és que és bona. Si les deixa en mans dels polítics i negociadors diversos és que és dolenta.

Així doncs, dels 87 restants, n’hi ha 27 que aquests dies estan essent sistemàticament usats com a amenaça contra la consulta per aquells líders i poders civils i mediàtics que se senten amenaçats per la pregunta normal. La pregunta normal és la pregunta que tu ja saps. No cal que te l’escrigui. És la que et respondria el paio mitjà: Tal? Sí o no, i ja tal.

Els altres volen una pregunta que eviti que et puguis pronunciar sobre la independència, una pregunta que et demani si vols que Catalunya sigui un Estat propi o un Estat sobirà, per tal que l’endemà de fer-la, es pugui dir que el país vol intentar federar-se o confederar-se i que tornem a negociar mentre ens escanyen més i més les finances, i ens pel·len les institucions i la dignitat. Volen una pregunta anormal perquè assumeixen que no es pot fer la consulta, així no els cal haver d’esforçar-se a fer-la possible, que és l’única manera que pot fer que la prohibició del govern espanyol tingui el veritable sentit legitimador que pot tenir. Volen una pregunta anormal perquè així es puguin fer unes eleccions plebiscitàries en què els partits tornin a fer de puta i ramoneta, fent veure que totes les opcions són possibles. Al capdavall, diran, no les vam acceptar amb la pregunta anormal? La base del procés és la pregunta, és el que desemmascara tothom, i avui per avui, independentment de com acabi, és feina nostra posar-la al centre del debat: com més clar sigui què significa més evident serà el joc dels cínics que volen mercadejar amb la voluntat i que tot fracassi.

Qui són, doncs, aquests 27 peons? Són els 13 d’Iniciativa per Catalunya-Els Verds-Esquerra Unida i Alternativa (9,8% dels vots) i els 14 d’Unió Democràtica de Catalunya (ehem% dels vots).

Cal tenir una cosa clara, si no volem enganyar-nos: no podem afirmar amb tota seguretat que els 36 diputats de CDC, els 21 d’ERC i els 3 de les CUP siguin partidaris de la pregunta normal. Però sí que podem afirmar que sense ICV i sense UDC no només no hi ha majoria parlamentària per fer-la, tampoc no hi ha la mínima unitat desitjable i, sobretot, tampoc no hi ha prou majoria al Parlament per a què el govern aguanti i pugui fer la consulta. Un trencament per la pregunta, si ve d’UDC, vol dir un trencament del govern, i eleccions. El líder d’UDC i el seu sector, usen aquest fet sistemàticament, (de fet, usen fins i tot les reticències d’ICV) per a demanar una pregunta que no sigui una pregunta normal. D’Iniciativa en parlaré un altre dia, el seu cas és diferent i el que necessitem és que trobin una manera de ser-hi perquè són necessaris per fer una constitució anti-oligàrquica. Per saber per què passa tot això, avui toca Unió, el partit de Salvador Sedó. Militants, rebels i càrrecs locals són al cor del procés: quin marge hi ha per subvertir els dinars d’Estrasburg?

A primera vista, UDC pot semblar un partit polític, però no ho és. Unió s’ha convertit en un fons d’inversió electoral que té accions de la marca CiU. Dic això perquè Unió no es presenta mai a les eleccions com a tal. Qui guanya o perd, qui s’entén que guanya o perd, és CiU. Si CiU guanya, hi guanyen tots, i el mèrit i els càrrecs es reparteixen entre la C i la U. Si CiU perd qui fa la penitència, qui n’és responsable és Convergència, que és qui al capdavall lidera l’estratègia principal de la marca. Per aquest motiu Josep Antoni Duran i Lleida fa més de 30 anys que és líder d’Unió: és un càrrec amb molt poc desgast.

Tot plegat genera una sèrie d’incentius perversos. En el pobles, per exemple, si ets d’UDC surt més a compte tenir pocs militants que tenir-ne molts. Com que els llocs a les llistes electorals es negocien en part de manera global, si tu ets l’únic militant d’UDC en aquell determinat municipi, tu seràs el regidor, i si es guanya, tu ocuparàs el càrrec disponible. Militants d’Unió, no us ofengueu perquè dic això: m’ho heu explicat vosaltres mateixos, de nord a sud, d’est a oest. Durant el mandat de Duran, el partit s’ha aprimat i cada cop més s’ha acabat assemblant a una agència de col·locació. Això no vol dir que els militants d’UDC siguin una colla d’aprofitats, ni molt menys. Com a tot arreu, hi ha de tot. Jo en conec uns quants que són per omplir-los de petons. Gent bona i bona gent. I són aquests els que hauran de salvar el dia. Hi ha gent que s’ho creu molt, i que treballa incansablement per a què les idees democratacristianes guanyin terreny en les ànimes catalanes, però també hi ha gent que aprofita les possibilitats de col·locació que ofereix UDC i prou. De fet, qui més es queixa dels aprofitats és justament la bona gent d’UDC. Però ara ja no hi ha excuses.

Avui, comptat i debatut, Unió deu ser un grup de 1.500 persones, la meitat de les quals depenen laboralment del partit. I aquesta és la raó que explica el poder incontestable que Duran té: si la teva feina, o la del teu marit, o la de la teva filla depèn no dels electors sinó de la decisió unilateral (aquesta sí) del líder, amb quina força pots qüestionar-lo? A les diputacions, als ajuntaments, a les conselleries hi ha tot de gent que depèn de Duran directament. Per això, cada vegada que un grupet crític aconsegueix treure una mica el cap, és immediatament esclafat pel sector més afí al líder, i acaben marxant: vegi’s el grup El Matí, o l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal.

Posem un exemple. Després del darrer congrés d’Unió, el 2012, abans de la gran manifestació de l’11-S (congrés que Duran usa encara per justificar les seves postures anti-independentistes, en un cas clar d’aprofitament temporal: és que no ha passat res a Unió, des d’aleshores?) un grup poc afí al líder va provar de plantar cara a la facció dominant. Va ser un gest menor, em fa l’efecte que més pensat per mesurar-se les forces que per fer cap cosa seriosa. És el grup que lidera Antoni Castellà, que actualment me l’imagino conspirant, refugiat a la conselleria del Mas-Colell com a secretari general d’Universitats i Recerca. Aquest darrer viatge oficial a Israel que ha fet el president Mas, en el qual s’han signat acords amb universitats i centres de recerca de primera, demostra que són un grup de professionals excel·lent: de les pedres en fan pans.

Doncs aquest grup va decidir presentar una candidata alternativa a la presidència del consell nacional d’Unió. Tot això és burocràcia de partits, però tot el poder compta. El candidat diguem-ne oficialista era l’Espadaler, actual conseller d’Interior. I el grup dissident va presentar l’Assumpció Laïlla, jove promesa rebel. Ok, partida d’escacs. El consell nacional d’UDC vindria a ser com el Parlament del partit. El formen 300 persones. El càrrec de president és bàsicament decoratiu, però té valor simbòlic. Per poder presentar un candidat necessites uns 30 avals de consellers nacionals. És a dir: necessites que 30 persones signin un paper amb nom i cognoms dient que recolzen la teva candidatura. El grup rebel va aconseguir-ne gairebé 100. Èxit. El número es rellevant perquè en aquests consells nacionals normalment només hi assisteixen 150 persones. Hi havia recorregut, doncs. Immediatament, aquella nit es van succeir les trucades amenaçadores.

Tres casos de militants actuals d’Unió. Una regidora rep una trucada del sector dominant demanant que retiri el seu aval o bé el seu marit, empleat interí d’una conselleria d’UDC perdrà la feina. Un empleat de la diputació és comminat a recollir suports per l’altre candidat o si no... I l’últim, un càrrec territorial rep una trucada directa de Duran, que li exigeix votar per Espadaler i li anuncia que l’acompanyarà personalment fins a l’urna per comprovar que vota correctament. Aquest fet, contrastat per diversos militants, fet a la llum del dia, és en realitat una forma d’humiliació pública, una forma de mostrar poder davant dels consellers nacionals amb dubtes.

Aquella votació va ser ben estranya: 95% de participació dels 300 membres. Un èxit! Però més de 60 vots van ser dipositats a l’urna per ‘delegació’, que és un mecanisme pensat per quan hom no pot assistir-hi i delega el vot en algú altre. Fes tu les deduccions, no em necessites. El resultat final? 2/3 dels vots per Espadaler, 1/3 pels rebels. No és una mala notícia: 100 consellers nacionals estan disposats a pensar en l’endemà de Duran. Tampoc ens fem il·lusions: de sector crític sempre n’hi ha hagut.

La pregunta és: el moment històric, els empenyerà a trencar? Perquè, al capdavall, aquest sector crític més visible ara mateix, els Castellà, Martorell, Laïlla i companyia, no s’ho han empassat tot, fins ara? No s’han conformat en administrar els càrrecs de govern que els han estat encarregats sense plantar cara pública a la facció dominant? En el món del periodisme polític català fa molt de temps que es comenta un fet essencial: aquest sector crític significa 1/3 de la direcció del partit. Això vol dir, segons els estatuts, que si dimiteixen en bloc, estarien forçant un congrés extraordinari on totes aquestes queixes que se senten avui pel territori a la manera de fer i desfer de Duran es podrien posar sobre la taula i evitar així que s’usin les sigles per fer propaganda d’una via morta. Però, hi estan disposats els Castellà, Martorell i Laïlla? Sembla que esperin que el temps els faci la feina.

Unió té molta influència, molta més que la que semblaria proporcional als seus números. Pensa que té 14 diputats al Parlament, més que ICV (que els ha suat amb els 358.857 vots a les passades eleccions) 6 diputats a les corts espanyoles, un més que UPyD (que els ha suat amb els seus 1.143.225 vots), 3 senadors (1 menys que el PNB), la conselleria d’Agricultura (subvencions), la d’Interior (informes de la policia) i la Vicepresidència i Governació (control dels ajuntaments); a banda d’uns 500 regidors repartits pel país.

Aquesta influència superlativa també provoca una gran feblesa: cada vegada que sembla que CiU pot trencar, o que Duran amenaça amb aquesta possibilitat, cal tenir present que en solitari UDC mai no aconseguiria tant, i tota aquesta gent perdria la feina. Duran obté la seva força d’una barreja de factors, entre els que destaquen aquesta capacitat de proveïr el pa i la sal a un nucli de fidels per una banda, i de retornar, a través d’ells, influència i resultats tangibles a les elits econòmiques del país.

IV El llarg migdia

À la ville de Barcelone!
J.A. Samaranch

Però si els catalans hem de deixar de fer l’imbècil, com ens demanava Joan Sales, hauríem també de superar l’etapa fecal contra Duran. Duran és l’epítom del paradigma catalanista de l’era autonòmica. És un sistema d’influència que a Madrid assegura que pot controlar la rebel·lió inherent en la defectuosa naturalesa dels catalans, i a Barcelona promet apassionadament que pot fer de dic a les aspiracions del centralisme.

Durant dècades, aquest intercanvi ha beneficiat molta gent: a Madrid, ha permès que això que ara s’anomena la ‘casta extractiva’ pogués senyorejar les institucions i fer avançar el projecte uniformitzador de sempre, ara sota aparences demòcrates. És l’Espanya setantavuitesca. A Barcelona, ha permès que s’hi creés una bombolla d’oxigen; suficient per a què una generació de catalans nascuts en democràcia hagi pogut creure que tenia dret a pensar i a voler, i es tragués una certa por del cos.

També ha fet possible la consolidació de l’oligarquia local provinent del franquisme, un seguit de poders econòmics que viuen de dos fets superposats: la potència de Barcelona i la submissió als interessos d’Estat. Barcelona és un port més important que no sembla. Dic “que no sembla” perquè tots plegats ens hem cregut la propaganda espanyola segons la qual som una província amb ínfules o, en el cas dels comprensius iberistes, una nació petita del sud d’Europa. No.

Barcelona, si s’ignoren els límits administratius arbitraris, com fan les estadístiques de les Nacions Unides (World Urbanizations Prospects: The 2011 Revision, per exemple), és la quarta aglomeració urbana de la UE, per davant de Roma, Berlín o Atenes. Té al davant París, Londres i Madrid. I a Europa, però fora de la UE, Moscou i Istanbul. És la ciutat més important de la Mediterrània occidental, i la segona de tot el mare nostrum per darrera d’Istanbul (o la tercera, si comptes El Caire), molt per davant de Marsella, Gènova, Roma, Nàpols, València, Tunis i Alger, que són els seus competidors naturals. Que no se t’humitegin els ulls, és un regal de la història i la geografia. L’estatus polític, que és l’únic que realment depèn exclusivament dels homo sapiens que hi hem deambulat, és l’únic que no quadra: pren-ne nota.

Per aquest motiu, quan parlem de la independència de Catalunya, tenen raó els espanyolistes que diuen que no es pot comparar a Escòcia, a Flandes o al Quebec. No es pot comparar perquè en el context actual, Barcelona és més important que al segle XX o al XIX, i molt més rellevant que Edimburg o Brussel·les o Montreal. Fins fa ben poc, l’hegemonia que Europa exercia sobre el món era un impediment per a ciutats com Barcelona i el rerepaís. Convenia que hi haguessin pocs actors --els estats i les seves aristocràcies-- per agilitzar les negociacions i per a repartir-se el pastís. De fet, pots pensar la primera guerra mundial com una disputa entre oligarques pel tros del pastís, i la segona guerra mundial com la fi de llur arrogància amb les masses i el principi de la fi de l’imperi europeu. Ara que Europa rodola pel penya-segat de la decadència, cada recurs compta, cada potència és necessària, cada actiu ha de poder fer-se valdre. En aquest context, el mercadeig aristòcrata estatal és un luxe que els productius alemanys de la Baviera es poden permetre tan poc com els estibadors de la Zona Franca. Els números no surten.

Barcelona és el port de referència d’Europa. Totes les mercaderies que entren pel Canal de Suez, a l’altra punta del Mediterrani, o bé desembarquen per Barcelona, o bé per València o bé per Marsella. L’alternativa és fer tota la volta i entrar per Àmsterdam. Som el port europeu de la Xina, per dir-ho ràpid i malament. D’aquí tota la discussió sobre el tren de mercaderies que hauria de recórrer la costa ibèrica: més enllà de càlculs somiatruites d’economistes voluntaristes, el corredor mediterrani expressa perfectament la lluita de poder espanyola. A Espanya l’obsessió estatal, ja des de Felip II, ha consistit en amagar la geografia per la via de la imposició administrativa. D’aquí que insisteixin en el deliri del corredor central, que ha de passar per l’Aragó i travessar els Pirineus cap al no-res francès, com un gran fal·lus penetrant una orella. Un corredor mediterrani de mercaderies posaria en evidència el poder de la geografia. I ensenyaria admirablement qui viu de qui, i tots els malgrats que expliquen els fracassos polítics, sentimentals i econòmics del tribalisme hispànic.

Bé, doncs l’oligarquia catalana viu exactament d’això: d’aquesta perla post-hel·lènica que és Barcelona, a la que xul·legen com si fos una meuca amnèsica. Cada cop que ha calgut un permís de Madrid per fer la seva, l’han intercanviat per la cultura, la llengua, la història. És un negoci rodó: els grans empresaris catalans obtenen permís per explotar el corral i l’aristocràcia estatal fa avançar el projecte uniformitzador.

El catalanisme ha provat de fer d’intermediari d’aquests dos móns perquè, si no, aquest bescanvi té un petit problema: el país existeix. No pas a la manera de Herder, com voldrien caricaturitzar-ho alguns intel·lectuals, sinó a la manera tossuda dels fets històrics de la geografia humana. El país existeix com existeixen les cançons de bressol. Una contingència com una altra, però tossudament existent, context de vides reals i tangibles. Fent d’intermediari necessari, el catalanisme ha estat capaç de treure’n alguna cosa, sí; de vegades en benefici del país, de vegades en benefici de l’intermediari. I el país ha crescut i ha mantingut la seva densitat civil.

Per a què aquest engranatge funcioni també en favor dels intermediaris, però, cal que el conflicte existeixi permanentment, però que mai no esclati del tot ni se solucioni. Cal que la història del país s’expliqui en termes folklòrics i no en termes empírics. Si a les escoles catalanes s’expliqués la història amb criteris científics i no mitològics fa temps que tindríem revoltes al carrer. Cal que la llengua sobrevisqui però que mai no sigui una llengua de poder, política. Una llengua de poder és una llengua de prestigi i edifica al seu voltant una psicologia lliure, com la dels holandesos o els suecs. I cal, sobretot, que la culpa de tot plegat sigui de Madrid. D’aquesta manera s’espolsen les responsabilitats locals. Que sí, que sí, que l’Estat vol assimilar-nos i vampiritzar-nos l’economia: és una evidència per a qualsevol persona que sàpiga quatre coses d’Espanya. I qui et digui el contrari no és que et vulgui enganyar exactament, és que et pren per imbècil. Però el catalanisme autonomista, en la seva etapa crepuscular, ha estat l’eina perfecta per a què les oligarquies locals poguessin tenir marge de negociació. Volien repetir l’esquema clàssic del caciquisme, volien ser el País Valencià: treure partit del lloc on ets i no donar-li res.

Esclar, hi ha un catalanisme sincer, igual com hi ha una Unió Democràtica digna. El social cristianisme, ah, quin gran resum d’una part del país, només si li parlés francament! Tant en la base --la gent que tot i menysprear els somnis totalitaris del nacionalisme no pot fer res més que ser qui és i ser com és (i cantar les cançons de bressol que canta)-- com en l’acció política, hi ha un catalanisme que ha volgut amb tota la força de la voluntat preservar la densitat social del país i evitar que ens prenguin el pèl i ens duguin a patuès. I hi és en tots els partits que no són explícitament espanyolistes. Però passada l’albada transicional i mística de l’Espanya setantavuitesca, la part executiva d’aquest catalanisme i els seus partits van pactar amb l’oligarquia local i es van convertir, com passa amb tota esclerosi política, en la porta d’entrada de tot el cinisme autòcton. D’aquí ve Sedó. Aquest és el seu paradigma, i a favor seu cal dir que el crepuscle no és obra seva, i que no tenia massa marge, si no volia ser un heroi o deixar-ho tot. Sedó és un professional: si hi ha un pont a la modernitat el creuarà i aleshores s’assemblarà a la imatge d’ell mateix que somiava quan va començar a militar a Unió, ara fa 28 anys.

Article anterior de la sèrie:

4.152 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament