El català amb el futur d'Espanya a les seves mans (article del Financial Times)

"Va arribar la manifestació de la Diada i el descobriment que una àmplia franja transversal de la societat no era darrere seu, sinó davant seu. Crec que en aquest moment Mas va fer el salt -veu la història davant seu i vol intentar atrapar-la"
El català amb el futur d'Espanya a les seves mans (article del Financial Times)

És estrany, fins i tot a Espanya, que el Parlament debati el perquè de la Guerra de Successió espanyola, generalment entesa com una lluita per l'equilibri de poder a Europa a principis del segle XVIII. Tal com els diputats del Govern espanyol van indicar als seus homòlegs catalans aquesta setmana, no va ser una guerra de secessió, encara que quan va acabar, després d'haver jugat al bàndol perdedor, Catalunya va ser desposseïda dels atributs d'autogovern. La història és sempre viva a Espanya.

Artur Mas, el president de la Generalitat de Catalunya acabava de sortir d'una reunió a Madrid amb les mans buides -davant la impossibilitat absoluta de negociar un nou pacte fiscal amb Mariano Rajoy, el president del Govern espanyol. Inevitablement, Mas va dir que s'havia malbaratat una "oportunitat històrica" ​​per assegurar que Catalunya encara podria cabre còmodament dins d'una Espanya plurinacional.

De tornada a casa, en el seu propi parlament a Barcelona, ​​el senyor Mas va convocar eleccions anticipades, que segurament es convertiran en un substitut de referèndum sobre la secessió de Catalunya respecte d'Espanya i -en cas que Madrid no hi estigués prestant atenció- Barcelona va votar a favor de convocar un autèntic plebiscit sobre el dret de Catalunya a l'autodeterminació. Una crisi constitucional en tota regla, en la qual la supervivència d'Espanya com a Estat-nació dins de les seves fronteres actuals està en joc, xocarà ara frontalment amb la crisi financera de la zona euro.

Els arguments d'aquesta disputa familiar són complexos i sovint tendenciosos, però, estan esdevenint viscerals, a mesura que la política sobre la identitat comença a desbordar el debat raonat. No obstant això, el senyor Mas no és un probable capdavanter de l'independentisme revolucionari.

Fins ara, Mas sempre ha semblat que es situava dins del nacionalime convencional de la coalició Convergència i Unió, l'encarnació mateixa de la burgesia catalana i els seus valors mercantils tradicionalment prudents. CiU ha dominat Catalunya des que l'autonomia va ser restaurada després de la dictadura franquista a la fi de 1970. En la política catalana és proverbial l'ambigüitat de CiU sobre la independència, i en l'àmbit espanyol la seva transversalitat política, capaç d'aliar-se tant amb l'esquerra com amb la dreta a Madrid.

El senyor Mas va arribar al poder, com el senyor Rajoy, en el seu tercer intent el 2010. Amb una trajectòria de tecnòcrata, va ser elegit amb la promesa d'obtenir un millor tracte pressupostari de Madrid. En síntesi, el govern català vol el poder de cobrar els seus propis impostos, cosa que els bascos ja fan. Amb l'autonomia fiscal com a nucli del seu autogovern, els bascos han ressuscitat l'economia del seu moribund cinturó industrial convertint-lo en un centre de tecnologia, cosa que l'ha fet esdevenir la regió més pròspera d'Espanya. Catalunya, en canvi, ha retrocedit posicions en benestar.

Amb una economia de la mida de Portugal, Catalunya s'ha endeutat més que qualsevol altra regió. Dirigents i economistes catalans afirmen que seria solvent si tinguessin un acord similar als bascos, que transfereixen a la Hisenda espanyola fins a deu vegades menys per habitant que ells. Catalunya, diuen, lliura a Madrid al voltant de 18 mil milions d'euros a l'any, o el 9 per cent de la producció econòmica -una quantitat que supera les exigències d'una transferència equitativa a les regions més pobres, que molts sistemes federals situen al voltant de la meitat d'aquest nivell.

Així, mentre llança una marxa forçada cap a la sobirania nacional, el senyor Mas es troba pidolant al senyor Rajoy un rescat financer de 5.000.000.000 €. Si això fos qüestió només de diners, el líder català de mandíbula quadrada semblaria una mica ximple.

Però el sentiment independentista que ara Mas està tractant de canalitzar va començar a créixer molt abans de l'inici de la crisi financera. El clam per la independència va ocupar la centralitat política després que les millores de l'autonomia catalana, engegades pel Govern regional socialista el 2006 i ratificades pels parlaments català i espanyol, fossin eliminades pel Tribunal Constitucional a Madrid. L'estratègia de Mas amb el pacte fiscal que el govern de centre-dreta del senyor Rajoy no toleraria mai ara sembla un trampolí tàctic per a impulsar un moviment cap a una sobirania més àmplia. Com d'àmplia es va posar de manifest a una sorpresa Espanya aquest mes durant la Diada -la commemoració anual de la derrota de Catalunya el 1714- quan més d'un milió d'independentistes van prendre els carrers de Barcelona. Però, el senyor Mas està liderant o seguint aquesta onada aparentment elemental?

Home auster, disciplinat i catòlic practicant, Artur Mas, ara de 56 anys, va estudiar al Liceu Francès de Barcelona -cosa que li va donar un gust per la poesia simbolista i les frases recargolades- abans de la seva formació com a economista. No té pedigrí antifranquista, tot just va unir-se a CiU el 1987, però ràpidament va esdevenir l'hereu ungit per Jordi Pujol, que va dirigir la Generalitat entre 1980-2003. El senyor Pujol representava el catalanisme, el qual, a diferència de l'independentisme, intentava construir la cultura, la llengua i la identitat històrica de Catalunya dins dels confins de l'Estat espanyol.

L'esbudellament constitucional de l'estatut d'autonomia reformat va persuadir el senyor Mas, així com el senyor Pujol, el seu antic mentor, que Catalunya havia de seguir el seu propi camí.

"Mas sempre ha volgut la independència, però la decisió [del tribunal] de deixar la paraula 'nació' fora de la llei va ser l'última gota", diu Edward Hugh, economista i antic resident a Catalunya. "La proposta de pacte fiscal realment només era una forma d'aconseguir més amplis sectors de la societat catalana darrere d'ell. Després va venir la manifestació [de la Diada] i el descobriment que una àmplia franja transversal de la societat no era darrere seu, sinó davant seu. Crec que en aquest moment Mas va fer el salt -veu la història davant seu, i vol intentar atrapar-la".

Rajoy farà tot el possible per assegurar-se que no pugui. La vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va advertir dijous que només l'Estat espanyol pot legalment convocar un referèndum. "No tan sols existeixen els instruments jurídics i institucionals per evitar un referèndum, aquí hi ha un govern que està disposat a utilitzar-los", va dir amenaçadorament.

La història, sens dubte, tindrà alguna cosa a dir en el resultat. "Els líders són persones que interpreten el significat de cada moment històric", va dir el senyor Mas en la seva investidura, i també "és deure del Govern no tancar les portes a la voluntat d'un poble".

5.972 lectures

Comentaris (1)

L'article del Financial Times
Només per posar l'enllaç a l'article del Financial Times http://www.ft.com/intl/cms/s/0/f144a77e-0899-11e2-b57f-00144feabdc0.html#axzz27sM06U3g

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Carles Puigdemont ha de fer un "pas al costat"?
 Sí
 No
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament