«Ciutat Morta»: societat desperta

Ignasi Planas, candidat per Barcelona de Reagrupament

Dissabte al vespre, veient el documental Ciutat Morta  (aprofito per agrair al Canal 33 la seva emissió), vaig sentir-me com el primer cop que vaig veure la  pel·lícula de L’exprés de mitjanit  (que per cert relata un fet real). Va envair-me no només el vertigen de la indefensió, sinó fins i tot el pànic de pensar que la teoria que defensava el documental fos del tot veritat.

Duríssimes les acusacions a la policia. Duríssimes les acusacions als jutges i magistrats que varen intervenir en el cas. Duríssima la responsabilitat dels polítics al càrrec per la negligència en la seva labor de control (l’exalcalde Joan Clos (PSC) i la seva incapacitat flagrant ja no farien riure al Polònia , ara farien ràbia).

El crit de reivindicació de dignitat que emanava del documental, crit en forma de xiuxiueig dels poemes de Patrícia Heras, deixava ben al descobert tres històries nefastes: la primera, la d’un servidor públic que és agredit i queda en estat vegetatiu de per vida, una vida i una família destrossades; la segona, la d’una culpabilització barroera més digne de la Santa Inquisició que d’un estat de dret i que porta al suïcidi d’una de les acusades, novament una vida i una família desfetes; la tercera, la d’algun malparit (o malparida), covard i miserable que, de ben segur coneixedor dels seus actes, resta ben lliure tot i ser causant de dues morts, espero que malalt de remordiment. Terrible lliçó de realisme, de vulnerabilitat humana. Necessària exigència de revisió de com vivim.

Foc nou. Temps és de creure en una democràcia nova, aprenem com hem d’aprendre d’haver fet uns governs autonòmics i locals sovint amb els mateixos defectes que l’Estat del qual provenen. Si tal i com defensa el meu amic Ramon “la gent es divideix entre els fills de puta i la gent normal”, bo serà que l’estat de demà assumeixi la necessitat de protegir-se dels primers i posar-se al servei dels segons. I això no ho faran els cossos policials ni judicials (que tampoc no els correspon), sinó que en democràcia haurem de fer-ho els ciutadans, a través de les nostres reivindicacions, mobilitzacions i amb l’exercici de la nostra responsabilitat política.

Fa pocs dies a París sentíem un clam (no exempt de cinisme per part d’alguns assistents caps d’estat) a favor de la llibertat d’expressió. Aquí se’ns prohibeix votar o es censura un documental. És ben cert que no hi ha drets absoluts, perquè ben sovint col·lisionen entre ells i pot ser que la nostra llibertat envaeixi la d’un altra persona, però la lliçó és clara: són temps de canvi, de noves actituds, de creure’ns ja que tenim dret a escriure el nostre propi futur i que res ni ningú no té dret a prohibir-nos el que és just. Equivocar-se és humà, no aprendre dels errors potser també, però ja no té excusa.

3.508 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament