Catalunya catatònica

Catalunya catatònica

En els darrers temps,  els ciutadans de Catalunya han contemplat, amb gran estupefacció, una colla d’esdeveniments que han posat en evidència un país feble, sense tremp ni energia, per afrontar el present i el futur amb cap mena d’optimisme.

Així, s’han succeït situacions caòtiques en la mobilitat ciutadana  provocada pel funcionament dels trens de rodalia, també pels xàfecs –la sequera només fou pal·liada per les pregàries a la Moreneta–; en les comunicacions i els serveis bàsics com l’energia elèctrica, col·lapsats per una minsa nevada; en la gestió d’un incendi forestal, amb la dramàtica mort d’uns bombers en acte de servei, que serveix per a debats estèrils i frustrants; en el sistema educatiu, incapaç de portar-nos cap a l’excel·lència desitjada; en com n’és, d’absolutament impotent, la capacitat política de Catalunya, per a les negociacions de l’Estatut d’Autonomia i del finançament; en unes dades econòmiques que situen Catalunya en posició de màxim risc, i en tot de més casos i maneres d’obrar que fan de Catalunya una nació en franca decadència.

La Generalitat, govern i Parlament, no té ni la capacitat ni la voluntat de liderar la societat. No vol –tampoc pot gaire– exigir a les grans empreses oligopolístiques, que fan i desfan al seu caprici, els mínims necessaris per garantir uns serveis bàsics de qualitat, mentre que els ciutadans rebem el tracte d’administrats, també, en el sentit d’haver de pagar serveis de país del Primer Món però rebre prestacions de país del Tercer Món. Fem ús de la memòria per recordar com el Parlament és ridiculitzat pel dirigent d’una companyia elèctrica, gairebé monopolística a Catalunya, per la desídia d’uns parlamentaris que no es creuen que representen els ciutadans d’un territori maltractat històricament pels dirigents polítics.

Després de la transició política,  Catalunya ha consolidat una casta de polítics professionalitzats, sense retorn a la vida civil, permanentment preocupats per ser els primers servidors de la metròpoli i, per tant, incapaços de negociar altra cosa que engrunes, és a dir, fer allò que es coneix com la pràctica del peix al cove. Llinatge de polítics que ha retrobat amb entusiasme les millors dites de la por catalana: “El nostre mal no vol soroll”, “Qui dies passa, anys empeny”. Les qüestions nacionals han esdevinguts folklòriques per deixar pas a l’assumpció de veritats absolutes, presumptament de caràcter progressista, que s’expressen exponencialment en períodes electorals mitjançant la concurrència per part de tots els partits polítics a una subhasta de drets i, tantes com siguin possibles, promeses de més prestacions públiques.

Avui però, amb horror i temor, la crisi econòmica ha evidenciat, a aquest grup social endogàmic que són els polítics professionalitzats, que els diners públics no existeixen per ells mateixos, sinó que són el fruit dels impostos que genera l’economia productiva i, per tant, les empreses no són l’enemic, sinó la font del benestar. Fent palesa la certesa que el país es troba en un carreró sense sortida i necessita una reacció vigorosa i decidida.

En paral·lel, aquest procés de decadència es presenta entre la ciutadania de Catalunya, la qual ha delegat en les institucions públiques bona part de les seves responsabilitats individuals i col·lectives. Ha cregut els missatges dels dirigents polítics, n’ha fet cas, i ara espera que tot ho endreci l’administració. Els ciutadans viuen, en general, una situació volguda de dependència, pensen que tot ha de ser resolt pels altres, que l’esforç individual no cal, que sempre hi ha d’haver algú que es fa càrrec de tot el que l’envolta. L’educació dels fills ha estat transferida al sistema d’ensenyament en progressió idèntica a l’augment del fracàs escolar que va campant amb total indiferència de molts; el sistema de salut trencarà les vores per incapacitat de tots d’afrontar les disfuncions actuals; i fins i tot s’ha establert la conscienciació que, pel que fa als fenòmens meteorològics, l’administració pública se n’encarregarà des de l’inici.

En un país que no es pot regir per si mateix,  els serveis i les infraestructures només es mantenen en situacions d’estricta normalitat, gairebé senzillament per inèrcia. Aquest és un avís del quals molts no fan cas, uns perquè exigeixen fer el que els ve de gust en qualsevol circumstància, d’altres perquè han decidit castigar el sistema polític amb la seva indiferència i incloure’s en el gruix d’abstencionistes, actualment en xifres rècord, i amb increment notable d’aquells que voten en blanc.

La catatonia es defineix com una síndrome caracteritzada per la inèrcia i la manca d’iniciativa motora. L’anàlisi que faig del nostre país em porta a concloure que Catalunya en pateix; altrament, estic convençut que disposa de capacitat per sortir d’aquest marasme. Catalunya ha de reaccionar i ha de fer-ho ara. És urgent una mobilització ciutadana per rescatar el país de l’atonia, de la catatonia.

Des de Reagrupament treballem en aquesta direcció,  la nostra proposta de país parteix de la necessitat d’una ruptura. L’experiència ha mostrat que cal dirigir Catalunya cap enfora des de dins. El primer trencament volem que es produeixi en les eleccions al Parlament que s’han de celebrar a la tardor. Aquestes eleccions han de ser un plebiscit entre els que ara hi són, aquells que volen que tot segueixi igual, i aquells que volem que Catalunya tingui les eines necessàries per estar, en condicions d’igualtat amb la resta de nacions, en el concert dels Estats del món. Que el nostre país tingui capacitat de defensar els seus interessos, de donar benestar a la seva ciutadania, de disposar d’empreses amb capacitat per competir en els mercats mundials.

A Reagrupament ens esforcem perquè les properes eleccions permetin l’elecció als ciutadans de Catalunya entre el conjunt de partits que plantegen la continuïtat en les maneres de fer des d’un Parlament autonòmic, i una candidatura àmplia i transversal disposada a treballar per fixar el destí lliure del nostre país, compromesa amb la independència de Catalunya i amb la democràcia.

L’astorament pot esdevenir una victòria  si la majoria de ciutadans lliures, valents i responsables, diem prou a la resignació, diem sí a la llibertat i sí a la plenitud nacional.

11.290 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament