Aznar té raó: Espanya es desintegra

Xavier Borràs
Xavier Borràs
Periodista

No deixa de ser una mena d'ironia que calgui donar la raó al capdavanter neofranquista i expresident del Govern espanyol, José María Aznar,  quan diu que si no s'hi posa remei Espanya es desintegra. Unes quantes veus autoritzades, d'entre les diverses del catalanisme polític, en mitjans tradicionals o digitals , ja ho han assenyalat aquests darrers dies. En paral·lel, en el mateix temps i espai, un grup de corifeus —amb més o menys intensitat—, des de l'actual president del Govern del Regne d'Espanya fins al darrer dels inspectors d'Hisenda, han reclamat, posant en el punt de mira Catalunya, que cal una harmonització, una recentralització, un diguem-ne pagar els plats trencats de la crisi, de la mala gestió del tripartit, amb vistes, sobretot, a les expectatives electorals, migrades o exuberants, en els pròxims comicis espanyols i a les exigències de la Unió Europea.
 
 Per sort o per dissort, allò que, sense voler ser profetes, ja va advertir Reagrupament Independentista, i molt especialment Joan Carretero, durant la darrera campanya electoral sembla que s'acabarà acomplint. Em refereixo al fet que, més d'hora que tard, aquesta comunitat autònoma de règim comú, també coneguda amb el nom de Generalitat de Catalunya, serà intervinguda per l'Estat espanyol per causa del deute descomunal i del dèficit no menys greu que s'hi arrossega. Si fins ara Espanya ens cisava quantitats més o menys escandaloses dels nostres recursos econòmics, llavors ja ho faran legalment i democràtica, amb el beneplàcit dels veïns del nord. Això sí: deixaran que ens continuem entretenint amb el Parlament de fireta del Parc de la Ciutadella i para de comptar, més que res per mantenir el miratge —i la butxaca!— d’això que en diuen l’Espanya plural.
 
 Ja fa més de quaranta anys que un gran patriota, en Josep-Maria Batista i Roca (Barcelona, 1895-1978) —historiador, etnòleg i polític català—, seguint les idees d'Arnold J. Toynbee, va teoritzar en el seu opuscle La desintegració d'Espanya  (El Llamp, 1983) sobre aquesta decadència tot establint, a l'empara de l'historiador anglès, un ritme de quatre fases de desfeta i represa i assenyalant que, actualment, potser entràvem ja en la fase de dissolució: «Si Espanya ha entrat ja en les etapes finals d'aquest procés és preferible que els catalans no ens emboliquem més en els seus mals», una sentència que sembla que ben pocs, fins ara, n’han fet cas.
 
 De fet, el qui fou president del Consell Nacional Català, expressava el seu convenciment i la seva fe que, fruit de la dinàmica de la història, assistirem a mig termini a la desintegració de l'Estat espanyol, incapaç de superar les seves pròpies contradiccions, i al consegüent alliberament de la nostra nació, que esdevindrà així un Estat lliure. Lluny però, de l'aïllacionisme que alguns volen atribuir a l'independentisme català, Batista apostava clarament per Europa des d'una posició, òbviament, de sobirania nacional.
 
 En el context actual, en què la «democràcia» espanyola ens estenalla i ens aboca a un atzucac gairebé irrespirable, del «punt de no retorn» que ha assenyalat l'actual president de la Generalitat, Artur Mas, només se’n pot sortir per dues vies, separades o en acció paral·lela: la proclamació unilateral de la independència i la internacionalització del cas català, sigui a Estrasburg o, sobretot, a la Casa Blanca, on la devolució («Devolution») —la restitució— de tots els nostres drets i llibertats, de les nostres constitucions, hi poden ser entesos i acceptats legítimament i legalment.
 
 ¿Tant ens fa que Espanya ens escuri la butxaca i no ens retorni pràcticament ni la xavalla? Hem de suportar durant més temps de ser presentats com els maleïts catalans (recordem els jueus!) que tot ho volen i tot ho desitgen? Se'ns castigarà a continuar pagant la seva festa mentre ens empastifen la llengua, la cultura, els estalvis…, el propi esperit de l'ésser català?
 
 Si volem persistir com a poble, solament cal que a aquesta «desintegració d'Espanya», que tant horroritza al senyor Aznar i a la resta de corifeus, l'hi donem la necessària empenta.

7.492 lectures

Comentaris (3)

Segur que tomba, tomba, tomba.
Recordeu?
"Si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà,
segur que tomba, tomba, tomba,
i ens podrem alliberar."

Fins d'aquí quatre anys no podem tornar a votar però com a ciutadans podem participar i opinar en molts mitjans. I com a consumidors tenim molt a fer: pensem en cada acte que fem, a qui estem beneficiant?. Supermercats, telefonia, assegurances, caixes, etc, etc. A on van a parar els impostos que paguem?
Per en Diego
Dons exercint de catalans, parlant català, votant català, comprant català, exercint de catalans, tots els dies de la nostra vida i a tothora... Caurà per esgotament!

Siau...
I com donem l'empenta?
Bones, m'ha semblat molt interessant aquest article, em sento identificat amb la ideologia que Reagrupament predica.

Una pregunta, a nivell quotidià, d'un ciutadà de a peu, de quina manera podem ajudar a donar aquesta empenta per a que succeeixi la desintegració d'Espanya?

Gracies.

Total 3 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament

PRÒXIMS ESDEVENIMENTS

Montblanc
HOMENATGE A RAMON PAYÀS
Universitat Nova Historia

En el marc de la 6a Universitat Nova Història de Montblanc, homenatge a En Ramon Payàs, membre de la Junta Directiva de Reagrupament i difusor de les «Homilies d’Organyà, que ens ha deixat fa unes setmanes.

A càrrec d’En Josep Sort , historiador i president de Reagrupament i de Na Teresa Casals , Creu de Sant Jordi i associada a Reagrupament.