Ara va de debò

«Els catalans que reclamen “també tenir veu entre tant clam independentista” ens han de dir si, abans que res, accepten les urnes»
Xavier Roig
Xavier Roig

Ja fa més de dos anys que, per fer-ho ras i curt, l’independentisme ha sortit de l’armari. Han estat anys durs de crítiques externes i també internes –ja se sap que els botiflers no gasten embuts-. Des de Madrid ens les han dites de tots colors: insolidaris, feixistes, nazis, tanoques, innocents,... Des d’aquí, els seus cadells s’han dedicat a amplificar l’insult dels amos (per cert, cap d’ells recorda que, al final de la història, els terrossos de sucre que provenen de Madrid són ingrats; potser fins i tot allí practiquen allò de “Roma traditoribus non praemiat”?).

Els insultadors, en veure que les seves paraules no causaven massa efecte, han optat per la via legal: la independència és inconstitucional. Què lluny queden aquelles èpoques en que, per atacar ETA, aquests individus deien que totes les opcions caben en la democràcia espanyola si són pacífiques! Amb la sortida de l’armari de l’independentisme s’ha destapat, finalment, l’ensarronada de la Transició. Tot era un muntatge que s’aguantava si alguns (bastants, o molts) ens reprimíem. Fantàstic.

Però tot això (insults i accions legalistes) ha constituït un joc de nens amb el que ara s’aproxima. Fins ara han parlat els polítics. I ja se sap que els polítics espanyols no espanten ni fan por. No únicament perquè el seu cavall sigui de cartró, sinó perquè només has de donar un cop d’ull a la resta del món per adonar-te que els polítics espanyols no són res més que allò que els alemanys qualifiquen de “ersatz”. Peixos de piscifactoria.

Ara s’han posat en marxa el que anomenem les elits –que tampoc resisteixen comparació amb les que habiten més enllà del Pirineus, no es pensin-. Els diaris benpensants (que ara inclou El Periódico ) ja s’han posat en marxa. Les cambres de comerç i les patronals, també. Ara vindrà l’acció forta. I lamentable: la lluita entre forces catalanes. I estarà caracteritzada per un fet catalaníssim: la prudència del poruc.

Però el que per a mi constitueix una veritable indignitat és l’estratègia que utilitzen. La basen en fer un pas enrere. En democràcia hem d’acceptar que la gent pensi com vulgui. Com li vingui en gana. Sempre i quan les discussions es dirimeixin a les urnes. Però, ja ho veuran, els amants de l’anomenada “tercera via”, els federalistes i altres elements catalans que no creuen en la independència (cosa perfectament legítima), voldran que la seva opció s’aprovi amagant el referèndum (ambició perfectament il·legítima). I aquí entrem en terreny perillós –el que esperen a Madrid-. Haurem de contemplar la lamentable realitat dels anti-independentistes catalans que tampoc defensen un referèndum?

Per tant, en lloc de parlar de tanta legitimitat i de tants projectes, els catalans que reclamen “també tenir veu entre tant clam independentista” ens han de dir si, abans que res, accepten les urnes. O pretenen continuar amb la democràcia que ens va deixar Franco. Si no hi ha eleccions, la discussió va per llarg.

2.809 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament