Ja fa més de dos anys que, per fer-ho ras i curt, l’independentisme ha sortit de l’armari. Han estat anys durs de crítiques externes i també internes –ja se sap que els botiflers no gasten embuts-. Des de Madrid ens les han dites de tots colors: insolidaris, feixistes, nazis, tanoques, innocents,... 

Els primers balanços dels presidents i dels governs democràtics se solen fer als 100 dies de mandat. Franklin D. Roosevelt va iniciar aquesta tradició quan, després d'aconseguir la presidència al març del 1933, va voler demostrar la capacitat que tenia per canviar el panorama polític, econòmic i social dels Estats Units en aquest breu període de temps en què una nova legitimitat electoral genera més poder i influència.

Com era de preveure, un referèndum no s’ha pogut celebrar. Com era de preveure, el mandat d’organitzar-ho d’un Parlament democràtic no s’ha respectat per part de l’Estat espanyol. Ara hem d’obtenir un mandat del Parlament democràtic per a declarar la voluntat de ser un nació en el món occidental.

Vam començar junts, hem arribat fins aquí junts i ho hem d’acabar junts. Fora de l’acord nacional no hi ha vida. I ho afirmo després d’haver combatut els pactes de CiU amb el PP, i els d’ERC amb el PSC del Tripartit. La unitat dels catalans que volen la independència és la clau de volta d’aquest procés.

Els manuals de ciència política diuen que la història de la desobediència civil té el seu origen quan un ciutadà de Massachusetts, Henry David Thoreau, es va negar a pagar els seus impostos perquè s’oposava a l’esclavitud legal i habitual en el seu país i també perquè  s’oposava a la guerra amb Mèxic. 

Dimarts passat el president Artur Mas va exposar el seu full de ruta per al post 9-N, i demà Oriol Junqueras també solemnitzarà la seva proposta independentista al Palau de Congressos de Catalunya. En una setmana tots dos polítics han volgut formalitzar la ratificació del seu lideratge particular: Mas com a líder de Catalunya i Junqueras com a líder de l'independentisme català.

Segons el pensament estratègic, tan important com guanyar batalles, és saber-ne explotar els seus efectes posteriors. És a dir, no només cal derrotar l'enemic físicament, sinó també políticament, per obtenir el que realment es vol. Això és el que no han entès mai els espanyols. I per això la història els ha anat com els ha anat.

Al llarg dels últims anys, uns dos milions de persones han compartit tota mena de mobilitzacions, amb lemes conjunts i a través de les mateixes entitats socials.

1. 1. No és normal que en un país surtin cada any un milió i mig de persones pel cap baix a manifestar-se;
2. 2. no és normal que en un país un procés participatiu fet en condicions precàries aplegui dos milions tres-centes cinquanta-mil persones a les urnes;
3. 3. no és normal que un país que ha votat un Estatut en referèndum vegi com un àrbitre parcial el retalla injustament;

Cito l'episodi històric de Fuenteovejuna  perquè, estic segura que el president del govern espanyol el té ben present en la seva memòria com un dels moments àlgids de la història d'Espanya. Tot un poble contra la injustícia d'uns pocs, tot un poble afrontant junts  la responsabilitat col·lectiva.