Jo, que sóc un pessimista congènit i compulsiu, m’havia anat més o menys rearmant d’optimisme aquests darrers mesos. Veia petites escletxes que em permetien confiar que ens en sortíssim, una certa sensació de recuperació de l’orgull, la possibilitat d’organitzar-nos en llibertat. Però he tornat al pessimisme. Surts al carrer i res no indica que allò sigui el carrer dels teus pares i dels teus avis; el castellà avança, implacable, voraç, rapidíssim; obres els diaris o mires la televisió i et parlen de coses que no tenen res a veure amb tu i amb el teu món; el talent és perseguit i foragitat de tot arreu; els que més batallen per una determinada idea del teu país continuen condemnats al silenci. I la por, la maleïda por, encomanant-se amb més rapidesa que la grip. Quanta, quanta por hi ha en aquest país nostre!. Gairebé sembla que la puguis tocar amb la punta dels dits, flonja, llefiscosa, freda.

L’anar tirant i el no m’atabalis, omnipresent; els fracassos, arrossegant-nos pel buit; els atemptats contra la nostra dignitat, personal i col·lectiva, diaris. Em dóna la sensació que tot ens va portant cap a la reserva. I molt i molt de pressa. Et sents arraconat, com si t’empenyessin cap la cantonada dels bojos dels que diuen el que pensen, com si tu no formessis part del “país real” perquè es veu que el “país real” ja li va bé anar-se extingint i no fer preguntes. Tot això és molt cansat. Guanyen perquè ens esgoten.

Un país exhaust. Un país que ho té tot, però que no aconsegueix res. Un país l’estat del qual resumeix molt bé les sinceres paraules del president Mas arran de la darrere crisi d’Spanair: “La Generalitat ha fet tot el que ha pogut i més”. Precisament, aquest és el nus del problema. No podem fer més. L’autonomia ha arribat fins on ha arribat. Ens hem convertit en un país atrapat, que viu bovinament a la sala d’espera, amb una bombeta penjant del sostre que fa pampallugues.

I no em sembla que calgui centrar la crítica en la classe política; el problema rau en les narcotitzades elits catalanes.

Les elits catalanes estan esterilitzades, sense alè i sense projecte de país, aferrades a les restes del naufragi, desfasades en el temps i atemorides per les convulsions d’uns temps que necessiten ser dirigits per gegants i no per pigmeus. No s’atreveixen a mantenir la mirada del seu país i s’amaguen darrere els miralls. Infelices. No  es pot construir un projecte de poder sense un projecte de país.

Ens han condemnat a tots a viure en una estèril i insuportable sala d’espera, decorada amb els símbols i les lletres més esgarrifoses: les de l’statu quo provincial. Any rere any consumint-nos vius, rellegint un cop i un altre vells papers de color sèpia, fent-nos perdre el nostre futur, empenyent-nos vers el nostre final nacional.

I aquí seguirem, a la sala d’espera, fins podrint-nos.