És del tot legítim que molts ciutadans i gairebé tots els dirigents dels partits polítics representats en el Parlament de Catalunya, que donen suport al dret a decidir, hagin apostat per jugar la tàctica, sempre fallida, d’anar a convèncer els líders polítics espanyols i hagin esperat la possibilitat de tirar endavant una opció de llibertat per a Catalunya, via Madrid.

Mai, mai Catalunya ha aconseguit ni aconseguirà, a Madrid, res que li suposi un reconeixement nacional, una singularitat política, una millora econòmica. Aquest 11 de setembre farà 300 anys de la capitulació de la capital i de l’inici de la desnacionalització més ferotge del país: política, cultural, lingüística, social, econòmica, educativa. L’estat espanyol sempre recorda que el dret de conquesta és el dret que té sobre Catalunya i l’exerceix amb tota la seva extensió. Entre els centenars d’exemples, només recordar el del “pare” de la constitució espanyola, Sr. Peces-Barba, quan va dir que hauria estat millor “quedar-se” amb Portugal. Doncs, això, una possessió, una colònia.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que per aconseguir la independència només hi ha un camí possible, que és la Declaració Unilateral d’Independència, DUI, per part d’una majoria de diputats del Parlament de Catalunya, amb un referèndum posterior i que, evidentment, també comporta, un cop proclamat el nou estat, negociar les condicions de separació amb Espanya, pactar amb Europa el nou estatus d’estat membre, votar unes Corts constituents, redactar la nova constitució catalana, en definitiva, bastir un nou estat.

Tanmateix, la nostra via no és la que vol, ni de bon tros, la gran majoria de la població de Catalunya i, per tant, som conscients de la nostra grandíssima minoria, però podem afirmar amb tota rotunditat que la via majoritària, aquella que ha apostat per fer primer un referèndum/consulta, només la podrà portar a la pràctica si decideix de manera unilateral fer l’esmentat referèndum. Al Parlamento espanyol ha quedat palès, per enèsima vegada, que no obtindrem cap mena de tolerància cap al “dret a decidir”.

La campanya ciutadana “ONUxIndependència" ha sobrepassat les cinc mil peticions en només una setmana en funcionament. La campanya iniciada per Reagrupament per internacionalitzar el procés independentista i la voluntat de celebrar una consulta el 9N2014 ja porta més de 5.500 peticions. “ONUxIndependència” va començar oficialment el diumenge 6 d’abril i en aquests moments porta 5.513 peticions, xifra que va augmentant contínuament gràcies al suport ciutadà.

Després de viure 47 anys a França, Montse Aymamí (Sabadell, 1944), assegura que la distància no ha fet més que “enfortir les arrels” amb Catalunya. Fundadora del Casal Català de Grenoble al 1996,  diu no haver perdut mai el contacte amb Catalunya, i les seves tres filles, nascudes a França “però que dominen el català”, tampoc. Aymamí té la convicció que “almenys un cop a la vida t’has d’implicar pel teu país” i això es tradueix en la seva posició com a número tres a la llista de CDC, fruit de l’acord d’associació entre Reagrupament i CDC. 

Tal dia com avui, divuit d'abril de 1980, el Regne Unit va concedir oficialment la independència a Zimbabwe. Hi ha evidències de la presència de tribus Khoisan a Zimbabwe, però aquestes foren desplaçades cap al desert del Kalahari per diverses migracions bantu a partir del segle III. Cap a l'any 1000 va sorgir el regne de Mapungubwe. A aquest el succeí el regne de l'antiga ciutat de Gran Zimbabwe, construïda amb la tècnica de pedra seca, les runes de la qual son reconegudes com a Patrimoni de la humanitat per la UNESCO.